Centre de Caldes Centre de Caldes: Foto. Ivan Alcázar

Reiniciar l’equipament


De la subtilesa a la sobreactuació, de la cirurgia a l’arquitectura de volums escultòrics, quins graus d’intervenció poden assegurar la supervivència o la renovació d’una entitat i d’un edifici històric? Com guanyar-se un lloc al teixit urbà, i tornar a ser el pal de paller de la vida dels ciutadans? Apunts sobre alguns projectes i intervencions que reformulen entitats i reformen vells edificis, en l’àmbit català.


Bricolatges i disrupcions, desdoblaments i buidatges, cirurgies o “sventramenti”, formes pop o restauracions fidels, volums escultòrics o subtilesa i encaix amb el patrimoni… Si la intervenció és eficient i estratègica, s’aconsegueix vèncer amb enginy el moment de crisi o d’inflexió, i “reiniciar” l’entitat, l’edifici o l’activitat, com demostren elx exemples següents:

Pròtesis: matisos i impactes

Al Centre de producció artística Cal Massó de Reus (dels arquitectes Salvadó i Tapias, finalitzat el 2009), la reforma té com a objecte unes naus industrials de maó, on antigament s’allotjaven una destil·leria i una fusteria. En coherència amb el programa d’un Centre que no serà un museu, sinó un taller, els arquitectes volen conservar l’ambient precedent, intervenir sense tapar ni neutralitzar el donat, afegint als espais i murs originals unes pròtesis modulars de làrix o xapa, per promoure amb una planta lliure i reconfigurable les interrelacions entre els espais. El tamís de la llum mitjançant gelosies i pèrgoles afegeix una nova capa sobre l’anterior, i encara sobre aquesta se n’afegirà, amb el temps, una altra de vegetal. La idea és la reforma com a reformulació i obertura de l’espai original, que despulla i mostra els materials originals mentre instal·la pròtesis puntuals destacades.

Aquestes pròtesis són més rotundes i disruptives en el cas de la intervenció al convent de Sant Francesc (Closes, a Santpedor el 2011) per dotar el poble d’un nou auditori. D’una banda les cicatrius del temps es deixen visibles en els murs de l’antiga església, i de l’altra els volums de formigó i fusta parasiten els amplis espais interiors, proposant nous recorreguts, que eliminen l’ordre anterior, isotropies i simetries, i apareixen sobtadament als exteriors, a la manera en què Scarpa o Miralles rellegien i posaven en valor edificis a través de projectes gens arqueològics.

L’apreci i l’enaltiment de la rotunditat dels murs, que és un tret comú i central en aquests dos projectes anteriors de reforma, és també un dels arguments dels STEM arquitectes al local de la Societat Sant Jaume de Moja (Aymerich, de Rivera, Salvadó, a Olèrdola el 2011), on s’afegeixen també les pròtesis per ampliar a diversos nivells l’edifici: com a extrusió de les cobertes a dues aigües preexistents, com a continuació de la rambla cap a l’interior de l’edifici, com a desdoblament i separació del programa de l’entitat. A les tres intervencions anteriors, es fa evident la voluntat d’afegir una nova capa a la construcció (capa de temps, capa material), i a partir d’aquesta reajustar les interioritats de l’edifici, ampliar-ne el programa a la vegada que se’l dota d’una presència urbana més important, fins i tot impactant.

Buits: espais mediadors, places interiors

La reforma en etapes successives a la Cooperativa Obrera La Lleialtat, que des del 1976 allotjà el Teatre Lliure en la seva primera reformulació, és exemplar perquè ha servit com a model per a altres entitats (cooperatives, ateneus, etc.) reconvertides en centres de creació cultural, i més específicament d’activitat artística i escènica. En serien altres exemples graciencs la reconversió de la Cooperativa de consum dels Teixidors a Mà i la Casa de Almería, o a Igualada el cas del Teatre de l’Aurora, per exemple.

El cas del Lliure de Gràcia és interessant per com s’ha dut a terme en diferents etapes: d’una primera adequació als anys setanta, que obre i transforma (i “allibera”) la sala a la italiana, amb un joc de tarimes i plataformes com a solució enginyosa per anar reformulant un mateix espai, a les posteriors transformacions (de les butaques, a l’amfiteatre). Fins a l’actual que data del 2010 (de l’arquitecte Francesc Guàrdia), en què l’actualització tecnològica es fa patent arreu: a la nova coberta, al nou vestíbul, al sostre de la sala. I culmina amb una intervenció artística i surrealista a l’escala (la “Pluja de sang” de Frederic Amat), que lliga així el gran espai intermedi de planta baixa, continuació del carrer, i teatralitza la transició entre espais.

És aquest àmbit del barri de Gràcia barceloní un dels més actius històricament en el camp associatiu, i on a tota l’àrea l’activitat cultural té actualment una presència constant i molt difuminada. L’activitat cultural, de fet, ha anat colonitzant els espais associatius, adaptant antigues entitats i reiniciant així la vida dels edificis que, després de la reforma, veien reformulades també les seves dinàmiques, activitats, continguts.

En el projecte de reforma d’una de les entitats històriques del barri, els Lluïsos de Gràcia, important com a planter de generacions d’actors i actrius de la ciutat, l’equip d’arquitectes (Valls, Ayza, Ayza, Boix, Espinós i Morris, 2015) procura netejar i “aclarir” una arquitectura que, al llarg de més de cent cinquanta anys, havia anat creixent, sumant i superposant construccions. Així que, com a contraposició a les intervencions mitjançant “pròtesis” o “jacks” (com en deien els arquitectes de la reforma a la Fabra i Coats, Ruisánchez i Bacardit), aquí la intervenció principal consisteix en la supressió i la reorganització. El resultat és un sistema de circulacions més clar, una gran sala única en volum disponible teatral i polivalent, que a l’altell disposa d’una altra sala menor d’assaig, i l’obertura d’un espai de vestíbul-distribuïdor, com un gran atri que permet no només la racionalització dels recorreguts, sinó també fer comprensible l’edifici ja d’entrada i cap a la plaça.

La reforma i reformulació d’una altra entitat gracienca, La Violeta (Milelire i Alonso, 2012), després de la reivindicació veïnal que en va evitar la desaparició, també va dotar-la d’un “espai vestibular vertical” (són paraules dels autors del projecte), com una plaça interior o una transició que plantejava el canvi d’escala i l’adequació del traspàs entre espai exterior i interior, en un gest coherent i continuat en els lluernaris i la “coberta d’encavallades tridimensionals”.

Graus d’intervenció: de la cirurgia a la tabula rasa

Segons l’estat de l’edifici preexistent, la necessitat de reformulació del programa funcional, i l’ambició del pressupost i les idees de la possible reforma, els graus d’intervenció duen l’entitat a reinventar, adaptar o millorar l’edifici amb diferents graus d’intervenció. Així, la intervenció puntual i la solució possibilista que es troba al Centre, l’Ateneu Democràtic i Progressista de Caldes de Montbui, un edifici del 1880, alt i esvelt i que estableix el seu programa en la superposició de plantes, on l’entitat primer “es refugia” en la part practicable, a l’espai social i lúdic en planta baixa i altell, i després pretén anar “ascendint” amb la reforma cap a les plantes superiors, fins a la gran sala al capdamunt. Incorporant ascensor i passeres, obrint noves comunicacions puntualment, i finalment arreglant el sostre de l’edifici i incorporant els serveis i aparells imprescindibles al teatre. És una estratègia planificada segons arriba el finançament, i lligada a la implicació dels associats tant com al calendari dels suports institucionals, com va passar des de l’any 2003 a l’antic Círculo Barcelonés de Obreros, bajo la advocación de San José, on s’ha allotjat l’Antic Teatre, mutat de centre catòlic a espai d’avantguarda.

Al territori català, després de la dictadura franquista, les obligades restauracions i les reformes van empènyer moltes entitats històriques al pas d’entitat d’associats privada a equipament cultural municipal. L’Ajuntament assumia deutes, costos i manteniments d’unes entitats molt castigades per la dictadura, i a canvi n’assumia la propietat i, sovint, també la gestió. En el seu origen, moltes d’aquestes entitats ja eren el pal de paller cultural, alfabetitzador i associatiu de les viles, però els canvis d’hàbits de la societat, la manca de manteniment, la repressió política i la magra situació econòmica obligaren al reciclatge que les convertiria en equipament públic. Després d’evitar la desaparició, l’objectiu principal, en aquests casos, era complir les complexes normatives, i doncs les solucions solien primar l’eficàcia i la correcció, més que no pas la imaginació i la innovació. L’eficàcia i la correcció podien donar molt bons resultats arquitectònics, és clar.

En el cas de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, des del 1990 es va emprendre una reforma (obra de l’arquitecte Jaume Riba) que restituïa amb fidelitat els motius i decoracions originals, mentre afegia nous usos i serveis a un edifici que funcionava perfectament com a peça clau d’un petit complex d’edificis (escola, gimnàs, escola de música, bar-restaurant, pistes…). La millora tècnica, la substitució de les cobertes, la “posada en normativa” i la inclusió de nous accessos d’emergència, la comprovació estructural fonamentaven un projecte que també incorporaria, en fases successives, nous espais funcionals amb la compartimentació dels espais “sobredimensionats” propis de l’epoca de construcció (la cobrició del vestíbul feia guanyar una nova sala polivalent, per exemple).

L’Ateneu de Tàrrega també va passar a mans públiques als anys vuitanta, i abans i després es van dur a terme reformes a l’edifici projectat per Adolf Florensa. La primera afectava la seva part de jardí i de relació amb el carrer, i el 1966 es va construir un bar en un graciós pavelló baix (Domènech, Puig, Sabater i Sanmartí), compost amb les geometries de polígons octogonals, guardonades fins i tot amb un premi FAD, que havia de dotar-lo de major presència i encaix, per convertir l’entitat en una peça important a la vida i al context urbans.

Quins arguments i quines estratègies van servir per triomfar al concurs, el 2015, per al nou Artesà d’El Prat de Llobregat? Bosch i Forgas ho van fer amb una relació curosa vers el patrimoni, i es van imposar així a propostes d’Álvaro Siza, Juan Navarro Baldeweg o Barozzi Veiga, entre altres. El projecte guanyador semblava voler refer moltes parts d’entitat i edifici, conservant-ne els volums generals, i cercant un encaix urbà millorat, que acompanyés les reformes interiors amb ampliacions volumètriques i funcionals (com la de l’escola de música) i amb una nova relació amb el context proper (el projecte preveu l’obertura d’un nou passatge).

Però aquest autocontrol del projecte vencedor tampoc no ha servit per apaivagar la polèmica amb uns veïns que reivindicaven la recuperació de l’edifici amb un projecte menys intervencionista, de neteja, millora i reforç estructural de l’edifici original. Tot i que les bases del concurs i les consideracions tècniques prèvies ja conduïen a una solució enfocada a replantejar l’edifici amb solucions abruptes, enderrocant-ne moltes parts importants (com la sala de teatre). Val a dir que al Prat es troben afegits altres conflictes que pateixen habitualment les entitats històriques com aquesta: n’és un de greu la convivència difícil, en poblacions petites o mitjanes, amb grans equipaments nous de trinca (al Prat, ens referim al Cèntric), construïts i sobredimensionats per l’administració, i que amb una mena de “competència deslleial” poden fer redundant el paper de l’entitat històrica i el seu edifici (el seu teatre, la seva biblioteca, les seves sales per tallers i cursos… que al llarg de la història del municipi han estat tan importants).

En projectes de nova planta, com el de l’Orfeó Martinenc a l’Avinguda Diagonal de Barcelona (Romeu i Rubió, 2008), el màxim grau d’intervenció es dóna amb l’enderroc i la reconstrucció. L’entitat afronta la renovació desde la transformació total, la venda de solar (per superar la situació econòmica) i la reconstrucció, amb l’ampliació d’un programa que desdobla l’arquitectura en volums exagerats i del tot diferenciats: l’alta torre hostalera (alberg juvenil), i el rotund voladís recobert d’acer corten de l’entitat, que vol reivindicar així encara la seva importància, l’herència i la continuïtat de la seva activitat, amb un gest d’arquitectura rotunda, un tant desesperada, que li permet seguir existint. Al cap i a la fi és del que es tracta.