MoB. Foto: Carlos Gala MoB. Foto: Carlos Gala

MoB


Un dels espais de referència en parlar de coworking a Barcelona és el MoB, Makers of Barcelona. Amb lemes com “We don’t work, we make”, als seus espais s’hi apleguen des d’estudiants d’arquitectura i disseny d’escoles internacionals a nòmades digitals i col·lectius d’arquitectes. Es tracta d’un centre dinàmic, permeable, flexible, mutant i que “marca tendència”, fundat per la Cecilia Tham conjuntament amb un equip format per l’arquitecte Yoel Karaso i altres creadors. Al primer Mob al carrer Bailèn se n’ha afegit un altre a la Ronda de Sant Pau.




Concepte: Cecilia Tham

La idea d’un espai com el MoB a Barcelona el va tenir la Cecilia Tham, originària d’Hong-Kong, després d’estudiar arquitectura en una universitat dels Estats Units, on s’havia mudat. Allà l’espai de treball estava disposat en una mena d’amfiteatre. Amb tots els estudiants fent feina junts, amb la qual cosa l’ambient era bo, distès i esforçat a la vegada, la dinàmica es retroalimentava, es podia anar comparant cada projecte o exercici amb la feina dels companys, i la gent treballava plegada. La idea de col·laborar sorgia, allà, d’una manera més natural. Però en acabar els estudis, les possibilitats semblaven tancar-se: perquè la Cecilia va veure que en la nova etapa professional, o bé es muntava un petit despatx, sola o amb un grup reduït de socis, o bé es posava a treballar al despatx d’una altra persona, a les ordres d’un cap. Òbviament, aquestes solucions es veien per comparació molt menys enriquidores que aquell altre model espacial i de treball de la universitat: espais grans i plens de gent creativa que col·laborava (i competia). Així doncs, el MoB va sorgir d’aquesta voluntat per part de Tham de reproduir aquesta dinàmica universitària però en un àmbit professional, per tal d’agafar-ne les virtuts a escala social i professional. La fundadora del MoB i del FabCafé, que fa uns dotze anys que viu a Barcelona, explica que la fundació del MoB, quatre anys enrere, se li havia ocorregut pensant en aquest lloc on els professionals poguessin ajuntar-se per fer coses plegats. Diu Tham, sobre l’estructura del MoB: “No som una empresa tradicional, amb fundadors, caps i empleats amb contractes. Nosaltres tenim una organització diferent: no tenim empleats, sinó que l’equip està format pels coworkers en si. Intercanviem serveis, i creixem d’una manera orgànica i sostenible, no amb dos-cents empleats sinó amb dos-cents socis amb els quals col·laborem i avancem amb projectes diversos”. La comunitat doncs no només com a “companyia” i proximitat física, sinó com a projecte compartit.

Apartats / usos

El MoB 1 és el coworking original del carrer Bailén 11, a la dreta de l’Eixample. Més tard se n’ha obert un altre a la Ronda Sant Pau, conegut com a MoB2 o MoB&PAU, amb un espai-taller dedicat a la cuina. MoB 1 s’ubica en un antic magatzem de tèxtil, d’uns 1000 metres quadrats repartits en dues plantes (baixa i subterrània). Les voltes a la planta subterrània, amb arcs i pilars d’obra poderosos, i la graella més lleugera de pilars metàl·lics a la baixa, en defineixen els espais, diàfans en la seva major part, puntualment delimitats en despatxos i sales de reunions. Al MoB1 es reuneixen usuaris amb perfils diferents: treballadors fixes i mòbils (amb flex-desks o fix-desks), freelances, autònoms, nòmades digitals, startups, estudiants en cursos intensius o tallers trimestrals, despatxos i microempreses… N’hi ha que lloguen un espai de taula (es distribueixen en espais lliures de les llargues taules a la planta baixa), d’altres treballen en zones més delimitades, amb taula i àrea pròpia de treball. També hi ha una zona de taules més autònoma i aïllada (una gran sala on s’agrupen sobretot arquitectes i dissenyadors, amb presència més constant al MoB, ja des del principi). La Cecilia Tham, ideòloga i coordinadora principal (o mastermind) assenyala que els usuaris estrangers formen un 50% del total, aproximadament, amb “una barreja de gent d’empreses que comencen a Barcelona, com en un branch (filial). També hi ha emprenedors i gent que comença del tot, i gairebé tots estan relacionats amb els àmbits del disseny, l’emprenedoria i la innovació tecnològica”. Als espais citats del MoB1 s’afegeix el FabCafè (en contacte amb el bar i el vestíbul obert al carrer, amb una zona de taller que compta amb impressores 3D), els espais comuns de menjador i descans, i sales de reunions que els usuaris poden fer servir segons la seva necessitat i quota. La distribució dels espais permet un ús intensiu i variat del mateix, amb logística i recursos que permet treballar sense necessitat de sortir fora al llarg de la jornada, promovent els espais d’interacció.

Usuari: un exemple

Javier Burgos és madrileny i treballa amb temes de consultoria de projectes de cooperació al desenvolupament per a la Unió Europea. Durant alguns anys havia treballat tant en oficines, amb horari regular de dilluns a divendres, com també com a freelance al seu habitatge, amb horari lliure. Comenta que l’experiència domèstica va ser “la que em va portar a venir aquí, perquè estar tot el dia sol i amb pijama no era per a mi”. Usuari del MoB des de fa pocs mesos, abans d’arribar-hi el Javier va visitar deu o dotze coworkings de Barcelona, per veure per quin es decidia: “Vaig veure que les estructures eren força diferents i diverses entre ells, alguns eren petits i cada usuari tenia un despatx propi, amb menys interacció entre els usuaris. N’hi havia altres que eren més semblants al MoB, amb taules grans on cadascú se sentava on volia, per compartir espais i anar canviant de lloc. En vaig veure per Gràcia i a l’Avinguda Diagonal, sobretot”. L’ús diari del MoB per part del Javier consisteix, comenta, a arribar cap a les nou o nou i mitja del matí, a mig matí prendre un cafè a la cafeteria i fer petar la xerrada, i al migdia anar cap a la planta baixa a preparar-se el menjar per dinar en una de les grans taules i xerrar amb qui coincideixi per allà. El Javier afirma així mateix que ha detectat que és fàcil de socialitzar amb la resta d’usuaris, cosa que segons ell no sol passar tant en el treball tradicional en oficines, i gens en el treball casolà, i també detecta “un bon ambient de treball, amb bona energia i projectes interessants arreu, que permet que es donin sinergies en aquest sentit”. En aquest exemple d’ús del MoB ja es veu, doncs, reflectida una interpel·lació inicial que es fa des d’aquests nous espais de treball als conceptes de “llar” i “feina”, i als espais que tradicionalment s’hi han associat (habitatge i oficina), que ara potser es poden veure hibridats i superats.

Institucionalitzar? Dissenyar?

Un dels cofundadors del MoB, Yoel Karaso, reflexiona sobre les implicacions dels usos dels recursos i del disseny, un tema que va molt més enllà del resultat estètic: “Just en obrir l’espai, una persona del govern de Dinamarca va venir per veure’l. Estava estudiant com aconseguir que les ciutats tinguin una indústria creativa més potent i que creï riquesa. I com ens va comentar que li agradava molt el MoB, li vam demanar la raó per la qual li agradava tant. I ens explicava que una de les conclusions que havien extret d’analitzar centres i projectes arreu és que l’assumpte depèn de la capacitat que tingui una ciutat per fer que l’underground i l’experimentació passi ràpidament a ser part de la indústria productiva d’aquesta ciutat. Que aquesta gent creativa no acabin com a telefonistes tornant trucades, sinó que acabin fent allò que saben fer, i donin riquesa a la societat. I això no és gens fàcil, perquè molts estudiants que estan acabant els seus estudis, o gent que té el seu projecte i està experimentant a l’underground, al cap d’un temps han de renunciar a fer el que estan fent, i tota aquesta creativitat es perd. I doncs, aquesta experta danesa comentava que a Dinamarca, on per cert les institucions tenen molts diners, havien agafat tots els espais que anaven obrint, que eren multifuncionals, i els van anar configurant amb molts recursos, perquè la gent hi comencés a treballar. I aleshores el que passava és que la gent antisistema, per exemple, o la gent que començava amb els seus projectes, en arribar a aquests espais ben acabats i definits i molt institucionalitzats no s’hi sentien a gust. No sentien que l’espai fos seu: sentien que algú els estava provant d’institucionalitzar a ells”.

Integrar la creativitat

“A diferència d’això, MoB és un lloc que està muntat amb molt pocs recursos i completament transparent: això és el que hi ha, i si t’agrada t’hi quedes i si no te’n vas”, comenta Karaso, i afegeix: “No hi ha moltes pretensions, pràcticament no hi ha disseny, o es podria dir que hi ha un antidisseny. Està fet amb els materials que hi ha, és una mica desordenat (cosa que potser tampoc no m’entusiasma) però està explicant una realitat molt dinàmica: tothom es mou, la gent fa una mica el que li dóna la gana, la cosa es desordena i després es torna a ordenar. El conjunt té aquest tarannà desordenat, una mica make it yourself, que fa que molta gent s’hi senti bastant a gust. Aquest és un posicionament que sembla important a l’hora de dissenyar aquests espais: el fet de provar d’atreure la gent, i que estigui a gust fent allò que fa, sense intentar transformar-los. Perquè, com deia, si no es fa així, tota aquesta gent es perdrà, marxarà. La velocitat en posar la gent creativa en el sistema productiu és important, perquè si no es perden o es dispersen en altres oficis lluny de la creativitat”.

Alguns motius del coworking

Cotreball o treball compartit: no només com una solució anticrisi sinó, doncs, com tot un desafiament a la cultura empresarial, amb reptes i canvis pel que fa als espais creatius/de treball. Les noves maneres de treballar, i els nous projectes professionals, defugen l’oficina estàtica i els llargs terminis, i demanen un lloc on no calgui una inversió important per iniciar el projecte, més aviat horaris i espais flexibles i “amables” (distesos), certa proximitat a la residència, i un entorn per propiciar nous projectes i relacions. És la vella idea del “viver”? Més aviat es tracta d’un concepte més dinàmic i col·laboratiu, amb un ull posat no només en la disponibilitat de la taula i l’accés a la xarxa, també en cercar alternatives a l’aïllament associat al treball amb internet o a distància i al treball domèstic. Els coordinadors del MoB, en aquest sentit destaquen els projectes encreuats o compartits dels usuaris, que per causa de la trobada fortuïta o la relació i l’intercanvi en l’espai, acaben oferint-se serveis els uns als altres. Per reforçar cert aspecte comunitari, amb tots els capítols espacials que això implica: sales amb diferents dimensions i graus de polivalència, intimitat i permeabilitat, llocs (únics o flexibles i mutants) per a taller, classe, projecció, descans, pausa, cafè, reunió, esdeveniment…

Comunitat

En una entrevista realitzada a Bradley Neuberg, entusiasta difusor del concepte de coworking tal com s’entén actualment, aquest posava èmfasi en l’aspecte comunitari a l’hora d’enumerar els punts forts del (relativament) nou model o concepte. Segons Neuberg, en un espai de cotreball caldria combinar la llibertat i la independència del treball per un mateix, amb l’estructura i la comunitat que aporta el treball en una empresa. El mateix Neuberg ha explicat la seva experiència personal: els seus inicis en el coworking després del fracàs relatiu que va patir en veure que no podia ajustar-se al treball en comunitats alternatives, en ambients aïllats (en països remots), però tampoc encaixava en startups o microempreses innovadores. Li calia un nou model, que reunís les virtuts dels altres, d’una banda, i cap (o pocs) dels seus defectes. I no sembla anecdòtic que la professió d’aquest coworker pioner fos la d’enginyer de codi obert. Sigui com sigui, si la paraula coworking és força recent (en el sentit actual, data de finals de la dècada de 1990 i se’n situa l’origen a San Francisco), abans i després han existit espais familiaritzats amb aquest, ara del tot assentat: tallers comunitaris, ateliers compartits, i més recentment els espais compartits de treball també coneguts com a work hotels, entre altres noms.

Intervenció / Personalitat

El MoB ha esdevingut a Barcelona sinònim d’emprenedoria, coworking i esdeveniments de mostra i celebració de la cultura maker. Té en l’amplitud dels seus espais, la subtilesa de la diferència i les transicions entre aquests, i la densitat i intensitat d’activitat, les seves principals virtuts. Amb una estètica gairebé industrial que ambienta de forma aparentment homogènia un conjunt que, de fet, no ho és del tot, i està ple de detalls, transicions i matisos. I canviant amb certa periodicitat: quan hi ha esdeveniments puntuals (la cervesa-trobada setmanal; la presentació d’algun nou projecte…), però també amb les variacions que es van veient necessàries en cada període. Els espais s’enriqueixen amb elements i detalls que marquen la diferència amb la coherència del reciclatge i l’artesania, com ara les taules-jardineres del MoB1, o les sanefes dels cables i els bancs de fusta esgraonats de la zona de descans al MoB2, on la sala principal està presidida per una gran pissarra escolar, que és l’antic ús del recinte. És l’arquitectura presa com a base d’una intervenció entesa com a temporal, no efímera i sí amb personalitat (el color groc, per exemple, o cert tractament de les fusteries).

Altres exemples

Hi ha exemples de tot tipus, famílies d’espais i alguns elements comuns a la base del concepte d’espai de coworking. L’important i comú en alguns d’aquests espais seria aquest deixar entreveure l’ambient original del lloc, i acoblar-hi una sèrie d’elements (de la logística i el wifi a la transparència i el mobiliari) potser per explicitar el caràcter nòmada i informal dels usuaris mateix, i permetre així que el palimpsest sigui eficient. És el cas, per exemple, del Hub Madrid (en un antic garatge). En altres casos més rars, eventualment el coworking s’ubica en locals de nova planta, amb intenció de dur a terme un reciclatge a escala urbana (com al Yardhouse del col·lectiu Assemble, a Sugarhouse Yard a Stratford). Amb el pas del temps, trobem casos en que el coworking pot, també, estar dissenyat amb més recursos i certa preocupació per oferir una estètica identificable fixa, glamurosa tot i que mantenint l’eclecticisme: és el cas del ClubRoom a Londres, el SocietyM a Glasgow, o de l’Urban Station a diversos països sud-americans, per exemple. Les dimensions i l’origen del recinte, juntament amb el grau d’intervenció, condicionaran els resultats que com es veu són del tot diversos: de la monumentalitat del CoCo de Minneapolis (a l’antiga borsa de la ciutat, i combinant elements mòbils com tendes de càmping i ombrel·les amb l’arquitectura d’inicis de segle) o The Factory a Berlín (amb una sofisticació d’espais que recorda les dels hotels d’última generació, i que inclou des de nap room a estances individuals aïllades acústicament, o una gran terrassa per fer ioga o celebrar festes), a certa escala barrejada, de la gran a la domèstica, del Pipoca o el Betahaus a Barcelona (amb la idea i el funcionament d’escala de veïns, en tot un edifici sencer) i, a la mateixa ciutat, els espais que conserven el pòsit o l’escala industrial, com el Valkiria Hub Space a la zona de Poblenou o el Talent&Co al Raval.