La Seca. Fotografia d'arquitectura WENZEL La Seca. Fotografia d'arquitectura WENZEL

Mesurar el temps


A partir de quines eines, estratègies i coneixements de la restauració, la conservació i la preservació, es poden formular noves maneres d’intervenir en el construït? Alguns comentaris sobre la transformació de les coses com a mesura del temps.


Cronocaos es va mostrar a la Biennal d’Arquitectura de Venècia l’any 2010, i després va visitar altres espais, com el Bowery 231 a la planta baixa del New Museum de Nova York. Rem Koolhaas i l’apartat de recerca d’OMA afrontaven en aquesta exposició el passat de l’arquitectura, i com a primera provocació i tesi emmotllen un concepte nou, el que dóna títol a la mostra, entès com a curtcircuit en la línia temporal de la història: el caos cronològic, o la impossibilitat d’entendre les realitzacions en arquitectura i ciutat (i cultura) en un moviment d’avenç i progrés, en una fletxa temporal que avanci, sempre endavant. Les consideracions de la mostra/recerca sobre la preservació de l’arquitectura proven de demostrar la càrrega política i econòmica del fet, i en paral·lel reflexionen sobre la pèrdua progressiva d’importància, d’influència i de seriositat de la professió d’arquitecte. Koolhaas suggereix la relació entre la debilitat de l’arquitecte i la imposició i l’extensió exponencial de les àrees a preservar.

Preservar/destruir/crear

A Cronocaos, una breu síntesi històrica de la “preservació” en el construït, relaciona la preocupació per l'”Heritage” lligada en els seus orígens als moviments revolucionaris (a França), i la consegüent consideració i preocupació per delimitar allò que val la pena ser conservat. Cent anys després, el turisme i les dinàmiques del mercat global impulsarien la preservació com a font de revaloració, gens objectiva. Segons Koolhaas, és evident la puixança d’un camp de l’arquitectura que va comprenent més i més àrees, àmbits i extensions, fins a “preservar” paisatges, climes, patrimoni immaterial, i que si als inicis era vista com l’oposat del desenvolupament i del progrés, actualment n’és sinònim i, afirma, ja està a punt d’aplicar-se prospectivament (i no només de forma retrospectiva). Aquesta tensió dialèctica entre “preservació” i “desenvolupament” (o: preservar/destruir/crear) du associades altres confrontacions entre: el que és genèric i el que és excepcional, el que és creatiu i dinàmic i el que és estàtic i protegit, i pel que fa a línies de pensament restaurador, el que és conservacionista i el que és revisionista (es contraposa aquí a Ruskin amb le-Duc).

Un concepte massa vague?

Cal tenir en compte, primerament, que evitant matisos i en una drecera vers el manifest, a les tesis de la mostra/recerca Cronocaos s’agrupa sota el concepte general de “preservació” un ampli conjunt d’intervencions, que al llarg de la història han anat guanyant en força instrumental, àmbits d’actuació i diferències: el posicionament de la intervenció “conservacionista”, la restauració i les seves diverses escoles i etapes, el llegat positivista de la restauració estilística, la conservació radical ruskiniana, la defensa patrimonial i ambiental, la restauració crítica i la científica…

Intensitat contemporània

I el Koolhaas arquitecte, com es posiciona respecte a totes aquestes qüestions, amb els seus projectes? Revisió, distorsió, redisseny, apropiació… són estratègies de molts dels seus projectes, des del principi de la seva carrera (els projectes berlinesos), de finals dels anys setanta del segle XX, a propostes excèntriques i heterodoxes (el “Phasing” de les “reserves històriques” a la ciutat xinesa, que proposà OMA en el pla de Beijing del 2003: contrarestar àrees de conservació total amb àrees de total llibertat). Fins a un dels darrers projectes, del tot polèmics, que sembla ser el que les tesis de Cronocaos vindrien a defensar i argumentar: la intervenció al Fondaco dei Tedeschi de Venècia (2010), on l’arquitecte es mostra procliu a la transformació sense complexos, la inclusió de pròtesis, els elements disruptius, els retalls i les supressions, per tal d’inserir intensitat contemporània (comercial i cultural) a les velles estructures. Portant a l’extrem i superant les paraules de Gio Ponti sobre la mesura del temps com a transformació de les coses, aquí la intervenció de transformació és desmesura, i gairebé salt en el temps i cop contra la nostàlgia.

Reutilització

Una lectura des de Barcelona/Catalunya de les tesis de Koolhaas a la mostra Cronocaos es podria dur a terme tenint present els aspectes capriciosos lligats a la preservació/conservació (i al seu doble, la destrucció) d’àrees de la capital: la invenció del Barri Gòtic i els “edificis viatgers”, els “sventramenti” de teixits residencials a la Ciutat Vella, la desaparició del patrimoni industrial al Poblenou. La creu d’aquestes intervencions seria el protagonisme i la protecció del modernisme o la continuació del pastiche de la Sagrada Família. Pel que fa a les intervencions en el construït, és interessant fixar-se en aspectes de l’adequació per allotjar alguns centres d’art i de creació, en el reciclatge d’arquitectures històriques, industrials sobretot, que tenen a veure amb un dels temes suggerits a la mostra Cronocaos: la possibilitat que el preservat pugui seguir viu i evolucionar. Aquesta va ser, de fet, l’aportació principal que la Carta de Venècia del 1964 va dur a la teoria de la intervenció en l’arquitectura històrica. Si bé ara, en els casos tractats en els projectes de reciclatge per a equipaments cultural i creatius als que ens referim, ja no es tracta de limitar-se a restaurar o conservar.

La posada en valor com a recreació

Sense una normativa de protecció i intervenció massa conservadora o limitadora, a Barcelona i a Catalunya algunes arquitectures històriques (amb graus diversos de protecció patrimonial) han servit en els darrers anys com a suport d’activitats col·lectives -acompanyant una organització més transversal de la cultura-. És interessant veure com el moment de la “irrupció en la consciència” de l’arquitectura històrica (quan l’obra d’art “conclou”, seguint el concepte de Cesare Brandi) es pot reformular i llegir, ara, com un nou moment de re-creació artística (la intervenció arquitectònica que l’ha d’obrir a l’ús ciutadà). De quina manera? Amb la participació dels usuaris i els veïns en la transformació d’aquests edificis, o comptant amb la previsió dels arquitectes en plantejar projectes d’intervenció amb estrats diferents, en treballs en procés que seguiran re-formant l’arquitectura en successives etapes. S’assumeixen així els mateixos mètodes i processos artístics que es donen als mateixos centres: aquesta arquitectura “ha deixat ja d’aferrar-se a les seguretats representades per l’objecte final”, tal com passa en els processos artístics -a “El proceso como paradigma” n’escriuen els comissaris Susanne Jashko i Lucas Evans (LABoral Centro de Arte, Gijón, 2010). Es revisen models, i se supera el caràcter tancat i impenetrable del contenidor. La reutilització per evitar la degradació, en aquests projectes contemporanis i recents, obliga igualment els arquitectes a analitzar i conèixer les arquitectures en què s’actua, la seva lògica, la seva estructura i els seus materials, però si encara s’estudia i “s’escolta” l’edifici, la “resposta” del projecte no es limita ni molt menys al “manteniment” (Ruskin) o al projecte estilístic(le-Duc), sinó que s’atreveix a proposar, revisant i fins i tot contradient, quan cal, tant les arquitectures preexistents, base de la intervenció, com algunes idees clau que la teoria de la restauració donava per assentades i prescriptives. Algunes d’aquestes estratègies lluny de la taxidèrmia, l’historicisme, la mimesi o l’addició, es van recollir als projectes inclosos a la mostra del pavelló català d’una altra Biennal veneciana, la del 2014 (les “Arquitectures empeltades“).

Exemples i variacions sobre el tema

Algunes d’aquestes eines i estratègies projectuals, amb què s’han re-format alguns centres culturals i fàbriques de creació, inclouen per exemple:

— Es destaca el nou respecte el vell, fins i tot es fa d’això el principal motiu del projecte, i es proposen motius “novíssims”, tot alterant sense timidesa l’estructura original (com a l’entitat reformada de la Lleialtat Santsenca).

— Es deixen a la vista fases del “passat” de l’edifici, que conviuen amb fragments de models i referents i materials de fonts diverses del projecte (com a la fàbrica de creació de la Fabra i Coats).

— Es prova de destacar l’edifici de l’ambient, per crear un nou pol dinàmic, o es treballa amb esforç, per destacar en contextos en què l’ambient ha estat eliminat amb anterioritat (al Museu de Can Framis, al nou MUHBA a la fàbrica Oliva Artés, o al projecte d’El Graner).

— Partint del coneixement científic, es poden incloure elements consistents que s’hagin anat afegint al monument al llarg del temps, però també es fa una lectura crítica, subjectiva i interessada de la història, com si fos a la manera nietzscheana, i es permet l’oblit i la supressió, amb el fi de solucionar problemes o conflictes puntuals, i assolir un projecte potent i celebratiu (com el de l’Ateneu Popular de 9 Barris, o el de La Seca de la Ribera). En aquesta arquitectura que repensa la ciutat i proposa una nova relació amb els edificis històrics, fins i tot estan permesos el joc i la sorpresa, la diversió.