Biblioteca Enric Miralles a Palafolls de EMBT Arquitectes Biblioteca Enric Miralles a Palafolls de EMBT Arquitectes

Llibres i totxos II


Com pot la biblioteca ser un refugi i un parèntesi a la ciutat frenètica? Quins elements ajuden a fer possible configurar els casos singulars en la xarxa de la “suprabiblioteca”? Algunes característiques d’un model bibliotecari en expansió.


A la xarxa

Un dels objectius del Pla de Biblioteques de Barcelona aprovat l’any 1998, va ser el de “definir el model de biblioteca que respongui a les necessitats actuals”. Model de biblioteca com a arquitectura i espai ciutadà, i model de gestió que incentivi totes les funcions que, progressivament, l’equipament cultural ha anat assumint. Els fruits arquitectònics del Pla, al llarg dels anys, han estat a l’altura de l’ambició del mateix. Per jutjar la llibertat i varietat formal dels seus resultats es pot analitzar la variació sobre unes premisses bàsiques, que duen a propostes ben diferents: les de la biblioteca Jaume Fuster a Lesseps (de Josep Llinàs), amb unes dimensions i serveis a escala de districte i proposant un edifici topogràfic i aïllat; la de Sant Antoni-Joan Oliver (del despatx rcr), reinterpretant l’edifici entre mitgeres de l’Eixample i passant-lo pel sedàs neoconstructivista, escultòric i minimalista; la Biblioteca Zona Nord a la frontera de Torre Baró i Vallbona (de l’estudi d’arquitectura de Rafael Perera) i la Joan Maragall a Sant Gervasi (BCQ Arquitectura), ambdues amb un plantejament de gran interacció amb el terreny, esdevenint talussos o bancals- contenidors d’activitats, que “reformen” no un edifici en concret, però sí una geografia: un parc històric i una àrea en procés d’urbanització.

Si a Barcelona per raons de parcel·lari i densitat (edificatòria i de població) la biblioteca s’encabeix sovint en edificis preexistents, aprofitant el patrimoni industrial (Vapor vell a Sants), les estructures gòtiques (Sant Pau al Raval) o la residència palauenca (Francesca Bonnemaison a Sant Pere). La bibliotca de Sant Antoni-Joan Oliver (2007) assaja un nou tipus de bloc entre mitgeres, abocat al pati d’illa i incorporant volums-pont i sales-grades per reformular la barreja d’usos i subvertir o enriquir la típica superposició de plantes. En altres indrets de la geografia catalana la tipologia de biblioteca ha pres una amplitud expansiva, i l’equipament s’ha plantejat gairebé a escala paisatgística, amb una relació amb la perifèria urbana i el no construït que ha servit per redefinir la mateixa frontera del municipi, com és el cas de la biblioteca Jordi Rubió i Balaguer a Sant Boi (del despatx AV62) o la Biblioteca de Palafolls (d’Enric Miralles i Benedetta Tagliabue).

Nou rol central

La biblioteca pública com a equipament amb horari extensiu i intensiu ha acabat prenent un rol i una situació central a la vida ciutadana i urbana. Central a doble nivell, ja que si és present en cada barri, districte i municipi, això s’ha reflectit en què la seva presència arquitectònica i urbana cada vegada pot ser més important, destacada i icònica. I en els amplis horaris d’accés al públic, cada vegada més i més activitats hi tenen cabuda, desplaçant fins i tot la inicial de la lectura de llibres o premsa: a la biblioteca hom pot estudiar, culturitzar-se en general, reciclar una carrera, llegir, prendre alguna cosa, veure una exposició, aprendre i usar internet, participar en un club de lectura o en una tertúlia, socialitzar, exposar obres d’art, fer jugar els nens…

Cultura entesa com a bé comú, i biblioteca com a lloc de la comunitat: la inclusió social, dels solitaris, dels de certa edat, dels desfavorits, o d’uns veïns en general cada vegada més isolats en una societat digital i atomitzada, és també una funció important. En el temps que la formació virtuosa ha deixat pas a la informació virtual, receptora doncs d’un ampli espectre de públic, la biblioteca és o ha de ser una arquitectura o espai tangible, “per a tots els públics” i “per a totes les edats”, i això implica que a escala cromàtica, ambiental, material, de mobiliari i documental sigui neutre o caracteritzada d’una manera vàlida per a totes les franges d’usuari. Com ha de ser flexible, àmplia i transformable la diversitat de situacions i possibilitats d’acostar-se a la cultura i la lectura: tipus de taules, pantalles, seients, cambres o recintes, formats de documents… A les biblioteques públiques l’arquitecte també ha de tenir present que l’edifici forma part d’una suprabiblioteca en xarxa, i el gestor sap que el fons és només un dels molts capítols de la biblioteca infinita: dels altres districtes, de l’escala regional, i de la Babel virtual.

El refugi de la cultura

La petita escala, el reciclatge i la combinació d’usos i èpoques constructives podrien ser algunes de les característiques comunes de l’ampli catàleg de biblioteques barcelonines construïdes els darrers anys. El patrimoni, entès en les accepcions de preexistència en la construcció, d’herència urbana i de llegat cultural, i pres com a base per a la reinvenció del lloc de la lectura en contenidors petits, íntims, sensibles amb el passat i d’ús intensiu. Com a cas original, més singular que paradigmàtic, la Biblioteca Joan Maragall a Sant Gervasi de l’estudi BCQ (2014), sota la manta de la història de la Vil·la Florida i substituint els talussos poc urbans que existien anteriorment, segueix amb la cerca d’unes formes absolutament inèdites tant a la ciutat com a l’arquitectura moderna: massives, primitives, minerals i tosques, però capaces de produir una cadena d’espais soterranis i d’espais d’aixopluc molt ben controlats i concatenats, que proposen un parèntesi i un refugi a la ciutat, la cultura com a aïllament i com a intimitat.