Exterior de la Biblioteca de Seattle USA d'OMA i LMN Exterior de la Biblioteca de Seattle USA d'OMA i LMN. Foto: Ignasi Bonet

Llibres i totxos I


Es pot llegir l’arquitectura de les biblioteques com a evolució dels formats dels llibres i altres objectes o transmissors culturals, dels seus suports i de les seves formes d’emmagatzematge? Poden arribar a ser, les biblioteques com a contenidors i emissors de cultura, fites urbanes i llocs per a les hibridacions funcionals de la ciutat? Un breu repàs d’una evolució tipològica amb el futur encara per escriure.


Transformacions

L’arquitectura de la biblioteca s’ha transformat al llarg del temps d’acord amb un gran canvi que té a veure amb la democratització del saber i l’avenç tecnològic, i ha fet passar l’equipament al llarg de la història de ser un receptor a ser un emissor. Quan la cultura era elitista i reservada, la biblioteca era un magatzem i un centre de conservació. Les transformacions de la biblioteca-contenidor també s’entenen en paral·lel a les dels formats i suports materials de la cultura, que de la lectura oral passa progressivament, amb l’escriptura, a la materialització en tauletes de ceràmica, i després en papirs, planxes de fusta, pergamins, rotllos i paper. Els còdexs de l’edat mitjana, els llibres fets a la impremta, i els suports digitals de l’actualitat duran associats uns mètodes determinats d’emmagatzematge, dels nínxols com els bibliotekai a les lleixes encastades, i després als armarium, pupitres, grans murals de prestatgeries perimetrals, fins a les disposicions actuals, combinant organitzacions lliures de lleixes, punts de lectura i taules amb pantalles i reproductors, que faran retornar els lectors/nòmades digitals a la figura del peripatètic (ara amb auriculars, tablet o ebook), donant voltes per espais diàfans o a l’aire lliure, als jardins.

Aquesta organització concreta del saber a l’espai aniria lligada a la del coneixement, i a com s’entén l’estructura del coneixement a cada època: de la biblioteca-saló com a imatge unitària del món, a la fragmentació, l’especialització i la dispersió dels coneixements a la biblioteca moderna. La classificació i l’ordenació dels diferents capítols del saber es farien, successivament en diversos moments de la història, mitjançant la classificació alfabètica, el sistema decimal (de Dewey, el 1873), les relacions de Warburg (a inicis del segle XX), la divisió per matèries… Tot això influeix en l’arquitectura dels “contenidors-emissors”, que ara fan treballar l’arquitectura en paral·lel a l’arquitectura del software per ordenar el contingut.

Alguns models

Amb l’aparició de la impremta, l’alfabetització de la societat i la necessitat d’educació pública, a partir del segle XVIII la tipologia de la biblioteca s’adapta a la situació del creixement exponencial d’usuaris i se separen els dipòsits de les sales de lectura. L’edifici bibliotecari exempt no és el més usual al llarg de la història de les biblioteques, ja que les biblioteques apareixen col·ligades als temples, als palaus i altres edificis representatius, una constant que es manté sobreetot fins a inicis del segle XVII (en un projecte inaugural de Christopher Wren). Les grans llums (estructurals) vindrien amb les primeres biblioteques nacionals (la British Library, de Smirke, o la Biblioteca Nacional a París, de Labrouste), i la iconicitat i la presència urbana preeminent, sobretot amb el projecte d’Asplund per a la Biblioteca Municipal d’Estocolm (1925) o el d’Aalto als anys seixanta del segle XX, a Seinäjoki.

Koolhaas: dos casos

A la Biblioteca Pública a Seattle, de Rem Koolhaas/OMA/LMN, finalitzada l’any 2004, l’arquitectura competeix sense problemes amb l’escala dels gratacels de l’entorn, reinventa i barreja tipus arquitectònics, i es proposa una hibridació a escala metropolitana de mediateca, centre de congressos, centre d’oci i oficines. Les escultures ballarines de Gehry poden semblar supèrflues i banals, al costat de la rotunditat expressiva de les potents idees de Koolhaas. La biblioteca de Seattle es composa amb un volum massiu embolcallat per superfícies amb mòduls romboides de vidre, a l’estil de les construccions enginyerils i d’hivernacle del segle XIX, i amb un gran atri que centralitza els diferents capítols arquitectònics diferenciats i les promenades que els relacionen. La idea en reprèn una altra del 1992 del mateix arquitecte, amb l’experiment de les dues biblioteques a Jussieu, on Koolhaas ja assajava els recorreguts amb rampes i paviments relacionats com a connexió de pisos i sectors, escapant de la típica superposició de plataformes. L’organització es fa a Seattle amb una “Mixing chamber”, i en el dipòsit es combina el magatzem amb el lliure accés, amb rampes que materialitzen el sistema d’organització de Dewey. Amb aquests projecte, Koolhaas proposa un “mall” cultural amb la força de les grans fites urbanes, pensant en els usuaris que venen en cotxe des dels suburbis, i obre l’equipament a la barreja, no només de disciplines o àrees del saber, sinó en general. La cultura combina bé amb l’oci, la restauració, el negoci…

Aquesta voluntat de centralitat per a l’edifici bibliotecari també es troba a una altra obra de l’estudi OMA, el projecte de la BMVR a Caen, amb inici de la construcció l’any 2013, on la forma de l’edifici en una gran X té diferents usos i interpretacions: la de disposar del màxim de façana en un edifici limitat en altura, la de combinar una gran àgora en planta baixa amb la interacció (abstracta i literal) dels sabers agrupats en cada braç de la X (arts, ciència, tecnologia, humanitats), i la de situar-se en la graella urbana amb un gest iniciàtic i gairebé ritual (la creu a terra com a gest fundacional), que serveix per relacionar sobre el plànol els quatre grans pols, històrics i moderns, de la ciutat en el moment de l’edificació del nou equipament cultural. La biblioteca, doncs, com a pol de xocs i encreuaments disciplinaris, i com a lloc de nova centralitat des d’on “llegir” la ciutat.