La Seca. Foto: WENZEL La Seca. Foto: WENZEL

La Seca


D’un valor a un altre, a l’antiga fàbrica de moneda ara s’hi fa poesia escènica. L’arquitecta Meritxell Inaraja va dur a terme una recuperació sense complexos, que supera els límits de la rehabilitació i la reforma i pren la preexistència com a punt de partida per a una transformació amb alguns trets brossians. I és que els coordinadors artístics de la Fàbrica de creació del barri de La Ribera són els responsables del Brossa Espai Escènic. Tal com passa amb el veí Museu Picasso, de l’estretor medieval es passa al xoc contemporani.




Edifici històric

Amb una història itinerant i local per diferents àrees i edificis de la ciutat de Barcelona, des del segle XI la casa de moneda o seca reial, coneguda popularment com “La Seca”, es va ubicar primer en diverses cases al voltant de la catedral i del barri jueu, després vora el palau reial menor, i més tard en albergs diversos, fins que a mitjan segle XIV se li assignà un local permanent al carrer de les Mosques, veí del carrer Montcada i a tocar de la rambla del Born, al barri de la Ribera. El complex de fabricació de moneda anà creixent i transformant-se al llarg dels segles i fins al 1881, i distribuí els seus espais en diversos edificis d’una gran illa entre els carrers Flassaders, de les Mosques, de la Cirera i el que en època medieval ja rebé el mateix nom de La Seca. Algunes de les transformacions més remarcables es van dur a terme al segle XVII amb la incorporació d’alguns edificis adjacents, i més tard al segle XVIII amb la gran portalada en la nova façana més monumental del carrer Flassaders, sobre la qual s’instal·là l’escut reial. A mitjan segle XIX s’incorporà una xemeneia, necessària per a les noves tecnologies de fabricació, en un dels edificis de la part posterior, a l’edifici que després també ha estat objecte de reforma per a equipament cultural (com a biblioteca i arxiu).

No al conservacionisme: decisions i elements de projecte

El projecte de reforma de l’arquitecta Meritxell Inaraja per a La Seca del número 40 del carrer Flassaders adapta aquest edifici, part de la vella fàbrica de moneda, per a equipament, on finalment s’allotja la nova fàbrica de creació d’arts escèniques de La Seca – Espai Brossa. Compta amb tres espais escènics de diverses dimensions: la sala Joan Brossa (el principal i major, en planta baixa), la sala Leopoldo Fregoli (que manté per les dimensions i el color l’ambient de l’antic Brossa al carrer d’Alada vermell) i la sala Palau i Fabre (un espai rectangular i allargat, pintat de blanc i amb inscripcions de versos del poeta). Si fins al segle XIX un pati obria l’edifici a la seva part central, més tard aquesta i altres parts havien sofert modificacions. En el cas del pati, esdevenint una sala coberta, amb alguns lluernaris i amb els arcs i les columnes encara a la vista. La decisió de l’arquitecta ubica en aquest espai i els seus laterals, amb tota l’amplada de l’edifici, la sala escènica principal, eliminant arcs i columnes i substituint-ne el sistema estructural. S’evita la “capsa negra”, s’emmarquen i es destaquen algunes parts originals dels murs (arcs i elements d’interès embeguts), per deixar un espai diàfan configurable en cada ocasió amb la situació de les grades. Tot i que no es tracta d’un espai neutre, sinó que compta amb els murs del tot adjectivats, ja que els paraments combinen, tal com passa a les façanes de la terrassa interior de la primera planta, la pedra original amb panys de fàbrica de maó amb disposicions diverses: formant pilastres de ritmes canviants (a la terrassa, amb textures i graus d’obertura mitjançant aparells variats). Això permet donar a la ceràmica un paper que ja no és el tradicional i recorrent en moltes restauracions, com a pur diferenciador d’allò que és vell o nou a l’obra, i aquí esdevé un element més del projecte. L’obra d’Inaraja a La Seca, projecte exposat a la 13ª Biennal d’arquitectura de Venècia (2012), té així el caràcter del “vogador” que servia de motiu al pavelló català: el d’avançar d’esquenes, tenint present el passat per reinventar-ne les claus, com diu la frase de Jorge Oteiza que inspirava el títol de la mostra.

Relligar i donar profunditat

També a les façanes del pati-terrassa en planta primera (on posteriorment s’ubicaria un porxo que oculta i desvirtua en part el projecte original), els panys blancs a les parets i els volums de metall i vidre de les finestres es combinen en una composició gens ortodoxa i del tot eclèctica. Aquestes superfícies són (i representen) el contemporani que abraça i entrelliga l’històric, en una combinació que no és ni vol ser abstracta ni plasticista, i té l’efecte de collage amb superfícies que semblen proporcionar diferents profunditats, tant literalment (pel material i la geometria) com metafòrica: cadascuna d’elles és d’una època diferent, i doncs una capa diversa de la història que el projecte mostra i a la que li dóna continuïtat. Una nova galeria en pont tanca l’espai del pati-terrassa, permetent en planta 2 la circulació circular.

Límits matisats i etapes entrelligades

Els nous espais en el projecte de reforma provoquen amb gestos explícits el creixement o l’ampliació dels recintes originals, però després és amb un segon gest que rebla l’anterior que aquestes ampliacions es veuen matisades i enriquides, resultant-ne un encreuament de vistes. És el cas, per exemple, del vestíbul que creix en una doble alçada per donar una altra escala a un equipament que té vocació pública, i doncs no pot ni vol passar de l’estretor del carrer a una altra estretor interior. Aquest creixement de l’espai buit en alçada es veu reforçat i subratllat al capdamunt amb un esglaonament i també amb el volum de vidre que s’aboca des de la primera planta. També la profunditat de la sala escènica en planta baixa té, amb el lluernari corregut de la paret del fons i el canvi de secció en aquest parament que fa de límit, un element que il·lumina el que normalment és fosc (el teatre) per convertir-lo, quan cal, en espai de treball (sala d’assaig), i acaba amb l’opacitat del mur que tanca. O, a la terrassa, la galeria-pont citada que tanca l’espai però no ho fa completament, doncs vola, que també n’assenyala el límit però sense una clausura total. Són doncs recintes interrelacionats per talls i volums més que no pas estances del tot autònomes, i com passa amb els materials i les textures (que composen el “collage d’èpoques” o d’etapes de l’edifici del qual es parlava), aquí s’abandona l’ortodòxia i el purisme i tant els límits com les definicions de les parts, tal com passa en altres projectes de l’arquitecta, proven de defugir la rotunditat, més aviat subratllen, fan créixer i posen en contacte materials i àmbits, valors i etapes.

Funcionalitat i respecte

El codirector de La Seca és Hermann Bonnín, figura eminent de les arts escèniques catalanes, qui ha comptat al llarg de la seva trajectòria amb càrrecs com el de director de l’Institut del Teatre (1971-1981) i del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (1982-1988), entre molts d’altres.
Codirigeix La Seca amb Jesús Julve, el mag Hausson, amb qui ja dirigia des del 1998 el Brossa Espai escènic, teatre dedicat a l’obra brossiana i obert al teatre de poetes. Bonnín comenta la singularitat d’un projecte arquitectònic delicat, que es va avançar al programa funcional de la fàbrica de creació, i en algunes etapes va anar en paral·lel amb aquest: “Al llarg del procés de rehabilitació, se’ns va demanar quines eren les nostres necessitats, i es van respectar aquestes demandes. Però val a dir que tanmateix cal tenir en compte que la reconstrucció va durar un any i mig aproximadament, i era un procés delicat que havia de fer compatible la funcionalitat amb el respecte: s’anaven trobant constantment que calia rescatar parets i finestres, o elements i espais com el de l’escala actual, per exemple, que originalment era “la torre de l’or”, on es guardaven els lingots d’or i la plata”.

Desplegament del programa

L’arquitecta Meritxell Inaraja explica així de quina manera el projecte va ser híbrid en dos sentits: perquè no es tractava de recuperar amb fidelitat un espai original, i perquè la concreció del programa es va anar desplegant i concretant en etapes successives: “El programa de rehabilitació de La Seca en un principi era més genèric, com a espai cultural. Va ser després que es va concretar un programa mínim, del teatre en planta baixa i uns espais polivalents, l’ús dels quals encara estava per determinar exactament. Mentre s’acabava de perfilar el projecte arquitectònic es va fer el concurs per al conveni d’adjudicació de la gestió, que va guanyar l’Espai Brossa. Aleshores, abans de tancar el projecte, vam mantenir una sèrie de converses i vam parlar amb la gent del Brossa. Era, diguem-ne, un fifty-fifty, i això és el que a mi m’interessa més de la rehabilitació: no només recuperar la memòria històrica, sinó afegir-hi nous usos”.

Expansions i creacions

Sense els abonaments que són habituals en altres teatres, a La Seca (i tal com passava a l’Espai Brossa) es compta amb una sèrie d’espectadors fidels, un grup d’unes cent trenta persones que formen el grup anomenat Els amics del Brossa. Aquestes no només participen en els actes teatrals, també assisteixen regularment a activitats com conferències i xerrades. Com explica l’Hermann Bonnín, “són gent que genera opinió, i que per tant representen un coixí molt bo d’espectadors”. Segons Bonnín, hi ha altres activitats característiques de La Seca, com el cicle que s’organitza amb periodicitat anual, anomenat L’Escola de l’espectador: una sèrie de jornades dedicades a l’explicació i la divulgació dels significats del teatre i els seus creadors, per tal de reforçar l’exercici crític del públic. El BarriBrossa representa, d’altra banda, una extensió de les activitats pel context urbà, amb diferents nodes fora de l’espai físic concret de La Seca (o, abans, de l’Espai Brossa). Espais com ara el MACBA, el CCCB, el Museu Picasso o centres cívics del barri. Bonnín en parla dient que “no és ni un festival ni una mostra, sinó la voluntat de dur a terme una reflexió artística i escènica amb un fil conductor al llarg d’una o dues setmanes”. L’oferta de les temàtiques del BarriBrossa varien any rere any, diu Bonnín, “unes vegades vinculades als moviments de les avantguardes, altres relacionant les avantguardes amb les cultures populars”. Bon exemple d’aquest desplegament per altres espais més enllà de la plataforma d’origen, i de la reflexió artística convertida en acte escènic inesperat en seria, per exemple el Wamba Va que l’any 2005 es va veure al Mercat de les Flors de la mà d’una jove generació de poetes que des d’aleshores han donat molta guerra (Altaió, Escoffet, Pedrals i Sales). A part de tot això, les que serien les activitats pròpies d’una fàbrica de creació comprenen en el cas de La Seca la participació de companyies joves, que periòdicament proposen un projecte per a les residències, amb un tema que pot basar-se en el tema o motiu proposat pel mateix espai, com per exemple les relectures de l’obra brossiana i d’altres. També a la fàbrica s’hi celebra el Festival Alcools, dedicat a la lírica, tal com passa amb la Taula de Poesia. Així que a diferència d’altres fàbriques completament centrades en la producció i les etapes creatives inicials i intermèdies, a La Seca la creació es combina amb l’exhibició regular d’espectacles (entre quaranta i cinquanta espectacles la temporada 2014/15). I caldria afegir que al seu bar es serveixen uns croissants boníssims.