Ilia Mayer Ilia Mayer

Ilia Mayer /
Músic i artista plàstic

“Cal mantenir la deriva i el misteri de l’art”


Sigui com a artista plàstic o com a músic, l’Ilia Mayer ha anat treballant des de fa més de deu anys en una amplíssima cartografia de centres creatius, equipaments culturals i nodes artístics, ja fossin institucionals, independents o underground. Mayer parla d’algunes d’aquestes experiències, recordant i reivindicant la familiaritat de La Caldera i la valentia de les petites sales independents com el Niu o el Miscelania. Coherent amb les imatges i les músiques que genera, diu que “en un projecte artístic sempre sembla interessant mantenir la deriva i el misteri”.


Ens pots explicar alguna experiència, com a músic o artista plàstic, en centres de creació catalans, espanyols i europeus? Comenta’ns el tipus d’espais, de residències que has dut a terme, i quins treballs has desenvolupat en alguns d’aquests espais?

Al llarg de deu anys, o una mica més, he anat treballant a diferents espais, amb diferents companyies de dansa. Gairebé sempre des del meu treball de músic, i a vegades com a artista gràfic. A Barcelona, a La Caldera i a altres centres com l’Hangar, El Graner o la Fabra i Coats. Fora de Barcelona destacaria, entre altres, que he fet residències artístiques a O Espaço do tempo, a Montemor-o-novo (Portugal), en un espai que coordina el coreògraf Rui Horta. En aquest lloc hi he estat dues vegades, en cadascuna d’elles treballant amb companyies de dansa diferents, la primera amb el Víctor Zambrana i el Joaquín Jara. Aquesta va ser una coproducció amb la Junta de Andalucía, que va tenir una evolució curiosa, amb un final inesperat que en algun moment ens va mantenir una mica a l’expectativa, doncs el treball va passar, per circumstàncies diverses, del format de peça de dansa al de performance breu… però com va agradar força, va acabar girant després a bastants llocs. La cosa va acabar bé, doncs.

Una altra residència en el mateix espai portuguès es va dur a terme amb Iris Heitzinger & Natalia Jiménez, amb qui vaig preparar una peça que després es presentaria al Festival Grec de Barcelona, als jardins de Laribal. Com la peça s’havia de presentar de nit i en un exterior, els assajos també els fèiem de nit i a camp obert, i recordo que vam passar molt de fred.

Altres projectes els he anat fent a llocs com el Ferrol, per exemple, al Centro de Arte Torrente Ballester. Aquí es va donar el cas curiós que, mentre anàvem treballant al llarg de la residència, al nostre voltant l’equip de gestió canviava per causes polítiques, mentre ho feia tot el govern (que va passar a mans del PP, amb tot el que això implica). Així que ens vam trobar en una mena de llimbs una mica estrambòtics, per dir-ho d’una manera fina.
També podria afegir que, amb una residència per crear una exposició site specific, vaig passar pel Botanic de Brussel·les, o en altres ocasions he treballat al Museo Reina Sofía de Madrid i al Centro Párraga de Múrcia.

A Barcelona quins centres creatius o de residències artístiques coneixes? I què ens en pots dir, de les seves característiques i activitats?

A l’Hangar, per exemple, he estat treballant molt a través d’un petit centre de creació que s’anomena Niu, lligat a l’escena de música electrònica. Els projectes treballats a l’Hangar han consistit en peces que, finalment, s’han presentat en directe, a la mateixa sala Ricson de l’Hangar. M’ha agradat molt l’aposta del centre per projectes musicals, molt diferents dels que es programen normalment a Barcelona, i l’interès per l’art conceptual i les noves tecnologies, sempre amb una connexió forta amb la música, i amb un fons multidisciplinari.

D’altra banda, també he estat molts anys treballant a La Caldera, amb diferents companyies de dansa, i molt atret per aquesta concepció gairebé de família que hi havia entre les companyies. De fet, la meva primera trobada amb les arts escèniques va ser a La Caldera, de la mà de Lipi Hernández, amb qui també vam fer tallers arreu de l’estat espanyol i de l’escena europea.

Al Graner, més recentment, en diverses residències he anat treballant amb companyies com la de la Roser López Espinosa (amb qui vam presentar la peça Lowland, al Mercat de les Flors i al Festival Temporada Alta) o la de Guy Nader & Maria Campos, entre altres. Una de les coses que destacaria d’El Graner és la bona connexió amb el Mercat de les Flors, i també la celebració del Festival Sâlmon.

Com a artista, què trobes millorable i reivindicable, en els equipaments culturals i creatius de Barcelona? I, a l’ecosistema creatiu de la ciutat, quin tipus d’equipament diries que li faria falta, per dinamitzar l’escena i donar un suport als creadors com tu?

Bàsicament, en alguns espais de creació de Barcelona hi trobo a faltar en primer lloc un primer element que té a veure amb la meva forma de treballar, i per tant cal tenir en compte que pot ser una apreciació personal sobre el tema. Veig que, en molts casos, hi ha un procés de selecció que podria ser millorable: perquè es demana a l’artista un projecte molt formulat, sense tenir en compte que en moltes ocasions els projectes poden evolucionar i transformar-se. Però aquesta possibilitat no s’observa, o fins i tot està penalitzada, en la primera etapa de tria i valoració. Diria que es tracta d’una manera molt apriorística i un tant burocràtica d’organitzar i seleccionar els projectes artístics, molt filtrada per protocols institucionals que poden deixar fora d’entrada molts artistes. La meva opinió, davant d’això, és que en un projecte artístic sempre sembla interessant mantenir una mica de deriva i misteri.

Una segona apreciació que faria, aquesta com a músic, i que per a mi ha estat una baralla o una reivindicació constant, és que en molts espais d’arts escèniques on la música és fonamental, sobretot en l’àmbit de la dansa on música i moviment van de la mà, la qualitat o el nivell dels equips de so i de música no són els òptims. Això succeeix molt en molts centres de la península Ibèrica, i menys a la resta de l’àmbit europeu, on aquesta logística fonamental està molt més cuidada. Per al músic, això el condemna a treballar a cegues, sense poder veure els resultats fins al mateix moment de la presentació. I així, això dificulta que el músic pugui presentar les idees davant d’altres artistes al llarg del procés de treball. No crec que aquesta mancança sigui accidental, sinó que és recurrent i pot ser un símptoma i una conseqüència de la manca de sensibilitat de la nostra cultura vers aquest camp artístic o creatiu.

Per últim, també voldria reivindicar la feina que des de fora de l’àmbit institucional es fa a favor de la creació artística, en tots els petits espais i sales alternatives que mantenen una tasca molt important, moltes vegades a contracorrent i en condicions difícils per tirar endavant. (Una salutació als amics de Miscelanea i Niu).