Harquitectes. Centre ICTA ICP UAB. Foto: Adrià Goula Harquitectes. Centre ICTA ICP UAB. Foto: Adrià Goula

Harquitectes

“La naturaleza del edificio”: una lectura


Renúncia i síntesi. Coherència, honradesa i sistematització. Sostenibilitat i disponibilitat. A través de la lectura del text escrit pels Harquitectes, i aparegut al número 181 de la revista El Croquis, l’any 2015, i d’altres textos i entrevistes, es destaquen les característiques que que ells mateixos assenyalen com a fonamentals del seu treball, les que defineixen el seu “pensament estratègic” i cada procés projectual.




El procés projectual i el pensament estratègic dels Harquitectes

“Les estratègies són millors quan tenen conseqüències morfològiques”, escriuen els Harquitectes al text titolat “La naturaleza del edificio”. Els Harquitectes expliquen aquí la seva manera d’entendre l’arquitectura i d’afrontar el treball projectual. L’estètica “nua” d’alguns paraments dels seus edificis, els acabats crus, poden confondre’s simplement amb l'”estètica de la crisi”, i relacionar-se amb l’economia de mitjans i pressupostària. O, finalment, amb una honestedat o sinceritat (l'”ús honrat i explícit de materials i productes”) que defuig capes innecessàries i detalls excessivament complicats (com es comprova a la Casa 712 a Gualba). L’estratègia, com es veurà, no s’acaba aquí. Però és en tot cas un refús a un fenomen habitual de l’arquitectura mediàtica, allò que en un article anterior, del 2010, el col·lectiu LaLloca (del que, entre d’altres, formava part l’Harquitecte Roger Tudó) havia anomenat amb ironia el “Lleping“. Una invenció, un neologisme per definir l’excés i el sobreesforçart èmfasi en els resultats visuals de l’arquitectura, que obliga a detalls constructius rocambolescs, incoherents i emmascarats. És el refús a entendre l’arquitectura com a objecte, i com a quelcom inamovible. Ara, els Harquitectes volen respondre amb una actitud holística, que vol fer coherent tot el “procés projectual” mitjançant el “pensament estratègic” i ha de desembocar en un projecte que respongui amb eficàcia a les condicions “visibles i no visibles”.

La Història i el context es tenen en compte, com no pot ser d’altra manera. Els referents hi poden ser i es poden reinterpretar (de Schindler a Max Bill, de Lina Bo Bardi a Lacaton&Vassal). Però el determinant ara és l’economia de mitjans vers l’eficàcia, el sistema constructiu com a estratègia, l’experiència i l’habitabilitat a tots nivells, també ambiental. I una bona lectura del pressupost del projecte i de la carta de desitjos dels clients i usuaris. El recorregut del procés va de la imaginació hàptica i la “sostenibilitat” a l’obra construïda, matèrica, que amb la vivència dels espais i els canvis al llarg del pas del temps, ha de permetre desplegar tant els usos previstos com els imprevistos. Les “conseqüències morfològiques” tenen en els “elements bàsics” (ara esdevinguts “fonamentals”), en cadascun d’ells, la resposta al “major nombre possible de respostes”. És un retorn als elements bàsics definidors de l’arquitectura, però no es tracta aquí dels elements de composició.


Pocs elements amb molts atributs

Els punts forts de l’estratègia dels Harquitectes, segons la seva comprensió de “la natura de l’edifici”, implica confiar l’arquitectura de cada projecte en “el menor nombre d’elements constructius”. En una entrevista al blog La viga en el ojo (escrit per Fredy Massad) han explicat com, en els seus projectes, la renúncia i la selecció molt restrictiva de les prioritats és part fonamental del procés projectual. Aquí apareix la necessitat rotunda de control (del projecte, de la construcció, de l’obra), però entenent l’edifici com un suport que, si està del tot controlat en totes les seves fases de conceptualització, configuració, materialització, serà més fàcilment adaptable, flexible, útil als propòsits de cada etapa i cada moment, permetent un “ampli marge” de colonització i d’interpretació per part de l’usuari.

Això passa perquè aquests “elements constructivament inevitables” assumeixin “el màxim d’atributs” per servir en diferents facetes, totes elles parametritzables i assolides mitjançant un procés de projecte que inclou discussions de dades objectives amb experts externs al despatx. Entrelligant la faceta estructural amb l’espacial i la climàtica. És com funciona i s’organitza el Centre de recerca ICTA-ICP de la UAB. Tal com expliquen els Harquitectes a la seva web, aquest edifici està basat en una estructura de formigó i patis, un suport per a una sèrie de caixes de fusta en distribució flexible, en un conjunt entès com a “infrastructura adaptable”, que “s’obre i es tanca, s’activa i es desactiva”. Es preveu una diversitat de climes diferens segons els àmbits, s’assumeixen tecnologies agrícoles a les cobertes i en les façanes, amb el monitoratge informàtic de l’edifici, i s’implementa la funció dels patis com a espais intermedis passius i bioclimàtics, quelcom que també és present en el projecte de de reforma de la Lleialtat Santsenca.

La jerarquia i els recursos

La “matèria sòlida” de les arquitectures dels Harquitectes estava en un primer moment lligada a l’estructura que defineix els espais, per més tard en projectes posteriors i més recents anar fent-se més complexa en la seva organització, confiant en “agregacions espacials sense jerarquia” que potencien la diversitat d’usos. En altres ocasions, com en l’entrevista citada anteriorment, els Harquitectes han parlat de la diafanitat que l’arquitectura moderna ha identificat amb la flexibilitat, i com en els seus projectes han optat per una via contraposada a això, tot optant per la coherència fins al final amb el sistema escollit. Aquest sistema els ha de dur a les solucions espacials i funcionals, a voltes sorprenents: com quan minimitzen o fan subtil la jerarquització, per optar per la concatenació d’espais relacionats per recintes amb característiques més definides o obertes (a la casa 1101 a Sant Cugat del Vallès, o a la casa 1014 a Granollers). Moltes de les decisions en aquest sentit són, segons els Harquitectes, conseqüència d’un aprenentatge d’algunes lliçons de l’arquitectura popular o vernacular: amb l’ús dels “recursos disponibles” i “una organització material mínima”.


Organització de la matèria

El projecte, i l’arquitectura, són entesos com a “organització de la matèria” que ha de procurar unes condicions de confort. Aquesta matèria inclou, també i primordialment en l’escala de valors dels Harquitectes, la matèria fluida (l’aire, l’aigua), com a elements definidors de l’edifici globalment i en cadascuna de les seves parts. Així, molt més enllà de l’estètica o la composició, l’espai, el volum o la forma, apareix en aquesta arquitectura el sentit i l’objectiu del “comportament” de l’edifici, que sintetitza l'”energia incorporada”. D’allò que condiciona el projecte és d’on sorgiran les solucions que donaran força a la presència material i dotaran de singularitat i eficàcia als espais. I així, el refús a la primacia de l’apartat visual o compositiu en l’arquitectura és doble, perquè s’incideix en l'”honradesa” de les solucions tant com en l’aspecte ambiental del conjunt.

En un projecte com el Centre cívic Cristalerías Planell, situat al barri de Les Corts de Barcelona, la secció de l’edifici amb les sorprenents xemeneies solars es justifica per aquest comportament de l’edifici com a organitzador de moviments d’aire i fluids, i així mateix la descomposició estructural del volum en tres cossos té la mateixa raó de ser. Composició i presència urbana són conseqüència de la gestió de la matèria fluida a l’estiu i a l’hivern, tant com de les prescripcions o limitacions que imposa el patrimoni (façanes a conservar), l’urbanisme (límits del volum edificable) i el programa (amb les qüestions acústiques i lumíniques associades). Aquí, com en altres projectes on treballen amb les preexistències, els Harquitectes no volen “sobredimensionar-ne o exagerar el seu valor patrimonial”, i l’assimilen al projecte procurant que no es doni el desequilibri o la separació excessiva entre les parts noves i velles. “Els conflictes de comportament es resolen de forma explícita, sense ocultar-se, en la formalitat de l’espai, i a partir d’aquí intentem que aquestes conseqüències es sintetitzin en un mínim de solucions constructives”, afirmen en el text “La naturaleza del edificio”. És una nova accepció, ampliada, de la funcionalitat, que confia en la presentació matèrica, l’experiència espacial i l’eficàcia ambiental, més que en l’aparença i la representació formal, prova de sintetitzar i destriar condicions i prioritats per a l’usuari més enllà de la visualitat i la composició, i redefineix els elements fonamentals de l’arquitectura per tal d’arribar a la complexitat sense contradiccions ni complicacions.