Edifici_antiga_Cooperativa_i_Pau_al_Poblenou2 Edifici antiga Cooperativa i Pau al Poblenou

Flores i Prats Arquitectes

Nova Sala Beckett: anar cap endavant i cap enrere en el temps


Els arquitectes Ricardo Flores i Eva Prats són els autors del projecte per a la nova Sala Beckett al Poblenou. En aquest projecte amb el patrimoni construït per a un nou ús cultural, tal com ja havien fet al Museu del Molins i al Casal Balaguer, a Palma de Mallorca, entenen i formalitzen els espais nous i els vells “com un pensament continu”.


A l’hora d’emprendre el projecte, quins reptes plantejava l’edifici existent, el programa, i la forma de treballar de la gent de la Sala Beckett?

El projecte s’inicia amb un concurs, on participem cinc equips diferents d’arquitectes. Les directrius de la Beckett estaven molt estudiades i clares. El director ens va saber transmetre en què consistia el que feien a la Sala Beckett i el valor que per a ell tenia l’edifici. A més, tenien un programa funcional molt extens i molt ben definit. El què més recordem és l’explicació d’en Toni Casares, director de la Sala Beckett, sobre la necessitat de posar a prova els textos teatrals, entendre que un obra escrita i guardada en un calaix no permet que les idees darrere d’aquesta obra es desenvolupin. La Beckett té com a objectiu posar a prova per primera vegada les obres, donar l’oportunitat als nous directors i creadors d’equivocar-se, o ajustar-les amb el públic. Amb la manera amb què ho explicava, semblava que parlés de la manera de treballar del nostre estudi. Els dos equips treballem valorant el procés, l’error i el dubte com a forma de fer avançar les idees, valorant també el fet de posar a prova les idees. En el nostre cas construint-les, i al teatre estrenant les obres.

L’edifici existent era ple de records d’una antiga cooperativa obrera que havia desaparegut als anys vuitanta del segle passat. L’edifici original dels anys vint, a les seves parts millor conservades tenia unes mides molt generoses i unes fusteries molt cuidades, amb vidres de colors i motllures. Quedava encara l’encant de l’edifici original, molt malmès per l’entrada de l’aigua de pluja.

Per ocupar l’edifici amb el programa de la Beckett, vam utilitzar tot el que aquest oferia, que per a nosaltres ja era molt, articulant el nou programa dins seu, intentant no perdre la generositat d’alçades i mides que tenia la construcció original. Per tal de posar tot el programa que la Beckett requeria, vam fer créixer l’edifici a una de les seves cantonades, sumant-li dos pisos més.

Un repte que ens havia posat en Toni Casares era que els “fantasmes” que ell podia veure a les parets de l’edifici no desapareguessin. A la gent de teatre li agrada ser dins un edifici que ja té una vida prèvia. Segons ell, un edifici nou seria com un full en blanc, on es faria més difícil iniciar una nova història. Així que vàrem tractar l’edifici com una herència magnífica, de la que ens havíem de fer responsables i intentar conservar i no fer desaparèixer.

Com responeu, amb el projecte, a un programa funcional tan extens, i a un tipus d’equipament tan gran i que ha de servir a la vegada a diferents activitats i usuaris?

Primer, parlant amb els tècnics, i després fent-los desaparèixer de l’estudi, per tal de poder dibuixar tots els seus requeriments de manera unitària. Els interlocutors eren tres enginyers: un escènic, un acústic, i un d’instal·lacions, i tres arquitectes: un d’estructures, un dissenyador escènic, i un historiador i crític de teatre. Als seus requeriments se sumava la geometria i la construcció de l’edifici existent, combinat amb el programa funcional de la Beckett. Aquest equip de tècnics el vàrem organitzar durant el concurs, i ens han acompanyat tot el projecte i l’obra.

Un cop guanyat el concurs, el pressupost es va reduir a una tercera part, i el projecte va començar de nou. L’edifici original de la cooperativa ja no s’ampliava, els metres quadrats del programa es varen reduir a la meitat. Durant 2 anys vam acompanyar el director de la Beckett dibuixant propostes i opcions, segons els diners que ell pensava que podria obtenir per a l’obra. Fins que l’Ajuntament de Barcelona es va decidir a recolzar el projecte, que ara estem acabant de construir.

Quins models, referents o exemples preneu, o heu visitat i trobeu interessants, pel que fa a la fàbrica de creació, l’espai escènic, l’espai creatiu o equipament cultural en general?

A través del llibre “El círculo abierto”, escrit per Jean Guy Lecat i Andrew Todd, vàrem introduir-nos a l’entorn teatral de Peter Brook. Ens va semblar que tenia relació amb el projecte de recuperació que havíem de fer amb l’antic edifici de la cooperativa. Vàrem fer un viatge a París, per conèixer, dibuixar i mesurar el teatre de “Les bouffes du Nord”. Un antic teatre del XIX, tractat amb una delicadesa enorme, i plantejat com un lloc de reunió entre públic i actors. Un lloc d’una gran humanitat. Aquest exemple ens va impressionar i ens ha acompanyat tot el projecte.

El teatre de “Les Bouffes du Nord” va ser descobert per l’equip de Peter Brook en estat de ruïna a finals dels anys setanta, quan anava a ser enderrocat. Van acceptar l’estat de decadència en què el van trobar, afegint i transformant tot el que han necessitat durant els anys que fa que l’utilitzen. Al cas de la nova Sala Beckett, l’estat d’abandonament en què vàrem trobar l’antiga cooperativa del Poblenou ens va interessar, no per intentar tornar-la al seu estat inicial, sinó per portar la ruïna cap endavant i fer-la participar, amb el seu caràcter inacabat i de superposició de temps, en una nova realitat que pugui continuar actualitzant-se.

Quina creieu que és, l’aportació de l’arquitecte, a l’hora d’enfrontar-se al patrimoni arquitectònic per tal de dotar-lo d’un nou ús com el cultural i el creatiu?

Sense un programa que s’ajusti bé a l’edifici, la rehabilitació perd el sentit. En el procés de disseny, és fonamental fer una correspondència coherent i sostenible entre un edifici i un programa. Treballar en edificis antics és com estar de segona mà: són llocs en què no has participat en la seva creació, i on jugues un paper d’observador. Així, el treball comença observant coses que han fet els altres. Observes dibuixant, ho registres tot, el que t’agrada i el que no, fins que passa a ser un dibuix propi, que comences a modificar per adaptar-lo al nou programa.

En altres projectes nostres, tant al Museu del Molins com al Casal Balaguer, la distància de temps que ens separa de la seva construcció és d’uns 300 anys. Als dos projectes passem d’un ús privat a un ús públic, i això fa que canviïn les seves qualitats espacials. L’edifici s’actualitza a partir del vell, amb una transformació que acull les noves funcions. L’esforç està a fer que l’antic edifici expressi les màximes qualitats espacials, materials, històriques…

El nou ús ens ha de permetre tenir molta llibertat per dibuixar un nou edifici damunt l’anterior, investigant sobre les qualitats físiques i espacials de l’antiga construcció. Prendre-ho com una “construcció” sense les restriccions pròpies de l’ús per al qual era destinat, ens permet deixar de veure’ls amb unes dimensions ajustades i començar a llegir altres escales dins l’edifici existent. Tornar a dibuixar-ho tot com un pensament continu, on una cosa porta a l’altra, cap endavant i cap enrere en el temps, esborrant distàncies físiques i temporals.