Fabra i Coats. Foto: Ferran Mateo Fabra i Coats. Foto: Ferran Mateo

Fabra i Coats


En un recinte industrial del barri barceloní de Sant Andreu, la Fabra i Coats ha esdevingut des del 2012 la nau insígnia del programa municipal de les fàbriques de creació. Els arquitectes Manuel Ruizánchez i Francesc Bacardit són els autors del projecte de reforma i adequació, en un edifici que va ser construït seguint el model de Manchester, molt innovador a l’època tant a nivell arquitectònic com social i tecnològic, i que ara serveix de suport a un programa pluridisciplinari que vol tenir incidència a nivell de barri i de ciutat. Tot un repte: tal com els anglesos van innovar en l’aspecte industrial, serà capaç la Fabra i Coats de fer-ho en els àmbits de la creació?




Assumpció d’un model

El programa de l’Ajuntament municipal Barcelona Laboratori de suport a la creació havia de constituir, amb el temps, un canvi de paradigma en el model cultural i creatiu de Barcelona. L’assumpció pràctica de certa transversalitat i dels processos bottom-up també en cultura: anys després vindrien les aplicacions polítiques i socials, i arquitectòniques i urbanístiques, d’aquest canvi de model. El Pla Estratègic de Cultura de Barcelona (2006) seria més tard el marc pel programa de les Fàbriques de Creació (2007), i en un quart grau de concreció, l’informe “Barcelona crea. Fàbriques de creació i altres espais de creació”, del juliol de 2010, definiria ja les bases per definir i ubicar un programa que, a grans trets, havia de reutilitzar edificis de titularitat municipal, o reapropiats pel municipi, en espais distribuïts pels diferents districtes de la ciutat, que complissin un mínim de condicions que permetessin convertir-les en motors creatius transversals: amb condicions que tenien en compte la seva disponibilitat (estat de conservació, dimensions adequades, relació amb el veïnat per temes acústics, segons l’activitat prevista) i l’accessibilitat (ben comunicats, amb capacitat de “fer barri” i estendre les activitats i sinergies al context).

Nau insígnia pluridisciplinària

Com a nau insígnia de les fàbriques de creació de Barcelona, la Fabra i Coats a Sant Andreu compleix algunes de les característiques del programa de difuminació cultural de la ciutat, com són la seva situació urbana “excèntrica” respecte als grans equipaments culturals, i la voluntat de promoure la regeneració urbana i patrimonial a la vegada que la cohesió social i la participació de la ciutadania en els processos creatius (de la producció a l’exhibició). Però n’hi ha d’altres, de característiques, que la diferencien de la resta de fàbriques de creació barcelonines: les seves dimensions (més de 17.000 metres quadrats disponibles), la gestió directa, almenys en la primera etapa (i fins a l’actualitat), des de les institucions i entitats municipals (ICUB), i la diversificació d’arts i activitats que s’hi desenvolupen. Així, mentre a altres fàbriques, com ara Illa Phillips-El Graner (arts del moviment) o l’Hangar (arts visuals), la creació se centra en un únic àmbit (amb totes les variants i heterogeneïtats que es puguin donar a partir d’aquí), a la Fabra i Coats des del principi hi ha músics, gent de les arts escèniques, gestors i entitats en taules de treball del tipus coworking, disponibles per projectes del tot diferents (a la vegada, funcionant com un taller i una mena de “viver” per a projectes culturals). En tot cas, l’objectiu principal de la fàbrica de creació és el d’oferir espais de treball a creadors i col·lectius de la cultura a un cost assequible, esdevenir un hub a escala de barri i de ciutat, i la seva forma de finançament a tal efecte és majoritàriament pública (dues terceres parts el 2011) amb una part de recursos propis provinents sobretot del lloguer d’espais (per l’organització esdeveniments, enregistrament audiovisual a agències, etcètera). En una enquesta realitzada per a l’Open Think Tank de Zzzinc per a L’Estruch, sobre la Fabra i Coats abans de la seva inauguració l’any 2012, els coordinadors de la fàbrica de creació ja veien en les característiques i dimensions de l’espai el punt fort i a la vegada el punt més feble del futur centre de creació de Sant Andreu. L’escala, les dimensions, poden tenir consideracions diverses i fins i tot antagòniques, segons si la lectura es fa des de dintre o des de fora del recinte: a escala d’edifici o a escala de ciutat. Així, l’envergadura de l’edifici podria convertir-lo en un “multiplicador de les capacitats creatives del teixit artístic de la ciutat”, però amb l’obligació de cercar una personalitat pròpia. Les grans dimensions tenen, segons els coordinadors, el perill de dificultar “la cohesió del projecte i la interrelació entre creadors”.

Dos sistemes, un carrer i un shed

El projecte guanyador del concurs per a la recuperació i transformació de la Fabra i Coats, obra dels arquitectes Manuel Ruizánchez i Francesc Bacardit, té com a objecte d’intervenció una de les naus del complex fabril dedicat al tèxtil a Sant Andreu: l’anomenada “nau L” que en el recinte és la central. La història del recinte té l’origen en la fàbrica de filatura i torçats de lli creada per Jaume Portabella i Ferran Puig, als que més tard s’uniria Camil Fabra, una empresa que, el 1903, signaria un acord amb l’empresa escocesa Coats. L’activitat industrial del tèxtil al recinte cessà a la dècada de 1970. La data de construcció de la nau correspon al primer quart del segle XX, i segueix el model anglès d’edifici industrial. Catalogada al Patrimoni Arquitectònic de Barcelona amb el nivell C de protecció, els arquitectes opten per la conservació del màxim nombre d’elements de l’estructura i la construcció (pilars de fosa i jàsseres metàl·liques laminades en les quatre plantes de la nau, que consta de torres adjacents amb les escales), considerant la graella de pilars com la part bàsica de la distribució, i proposant un sistema de lones, tensors i punts d’ancoratge per aportar un segon sistema flexible de configuració d’espais i subespais al voltant del primer. Una sèrie de bucs musicals (“caixes acústiques”, en paraules dels arquitectes, com instruments de música en caixes de fusta) permeten ubicar activitats amb requeriments específics d’aïllament, tot relligant aquests contenidors mitjançant les passeres que formen altells transitables. En una de les façanes s’hi col·loca un nucli fix d’accessos i zones humides (espais servidors i estàtics, doncs, en el programa global reconfigurable). El reciclatge de materials, o el fet de deixar a la vista paraments i pintures (com les senyalitzacions del terra, en franges grogues que devien marcar la situació de les diferents màquines i magatzems) és fonamental en el projecte. Un primer bloc de la nau acull en tres plantes els espais blancs i diàfans del centre d’art contemporani, i a la planta baixa la intervenció configura un vestíbul a tall de carrer que travessa la nau, situant els grans espais polivalents en contacte directe amb una de les façanes que dóna al pati, de manera que aquests recintes oberts i amplis són fàcilment permeables i poden actuar com una extensió de la plaça davantera de la nau. A la tercera planta, les sales d’assaig es distribueixen en dues fileres, sota una nova coberta que ha permès eliminar els pilars per fer la planta diàfana, i obrir nous lluernaris sota el nou shed (lluernari dentat de caràcter industrial).

Passeres: canvi d’escala

Les passeres poden funcionar com un element intermedi de la configuració en àmbits més oberts (la graella de pilars reconfigurable amb les lones-separadores) i altres àmbits més fixes (el jack d’accessos amb l’escala, els serveis i els bucs de música units per les citades passeres). En un primer moment, el programa del concurs arquitectònic va incloure una escola d’arts, que finalment no ha ocupat els espais de la fàbrica. Els arquitectes autors del concurs, però, van incorporar alguns dels elements pensant en aquest apartat, dotant d’una nova escala, ben adequada, a cadascun dels pisos: les passeres que discorren elevades, seguint una de les llargues façanes laterals, i relacionen per darrere els bucs de música per tota aquesta franja, tot servint d’eventuals miradors cap a l’amplitud de les altes sales.

Reconfigurable i progressiu

Cal considerar el fet que la Fabra i Coats es recuperi i iniciï la seva activitat com a fàbrica de creació de gestió municipal, la diferencia d’altres centres de la ciutat dins del mateix programa que, abans de passar a funcionar sota l’aixopluc municipal, ja funcionaven ben coordinades per artistes i col·lectius diversos (és el cas de l’Hangar, L’Escocesa, la Nau Ivanow o l’Ateneu Popular de 9 Barris, per exemple). Això hauria de comportar alguns problemes o reptes perfeccionables amb el temps: d’una banda una manca natural d’inèrcia i d’espontaneïtat en un model que encara no ha estat provat, que engega motors tot d’una, en comparació amb aquells que han anat creixent i agafant inèrcia de mica en mica i de forma més inductiva. Fins i tot els processos participatius i l’opinió de veïns i artistes poden semblar insuficients, a l’hora d’estructurar un projecte d’aquestes dimensions i ambició, si es comparen amb el valor que aporta l’experiència continuada i regular. Traduint l’assumpte a l’arquitectura: és clar que els espais de la Nau Ivanow s’han anat delimitant i definint centímetre a centímetre, l’espai i la forma seguint la funció de cada activitat concreta, fent del repte major de l’arquitectura més la transformació periòdica que no pas el projecte redactat a l’estudi, com un disseny conclòs. D’aquí també el posicionament dels arquitectes de la intervenció a la Fabra i Coats: flexibilitat amb un sistema reconfigurable, i un model que accepti el progressiu i l’inacabat.

Fer, preveure i proposar: el projecte com a base

Els coordinadors del projecte de la Fabra i Coats l’any 2011 tenien present i consideraven com a models de referència altres espais de la ciutat (Hangar, La Escocesa, Ateneu Popular de 9 Barris, La central del circ…), i d’altres com el Matadero de Madrid (pel que fa a “les solucions arquitectòniques temporals”) i en l’àmbit europeu centres com el RadialSystem de Berlin, el Kampnagel d’Hamburg, Les Subsistances de Lyon o el Kaapelitehdas d’Helsinki. Per la seva banda, l’arquitecte Francesc Bacardit ha comentat de quina manera van observar que un centre cultural de París, el 104 a l’antiga funerària, vora la Villette, no funcionava a causa d’una excessiva compartimentació, per una arquitectura que fixava molt els diferents àmbits i creadors.
I afirma l’arquitecte Manuel Ruisánchez: “Quan un mira enrere i es fixa en les fàbriques de creació, s’observa que moltes d’elles, especialment a Berlín, comencen de manera espontània, no tant com a configuracions de l’espai sinó com a ocupacions de l’espai disponible. Això és el que nosaltres hem intentat fer a la Fabra i Coats: contenint el disseny, i deixant que les coses esdevinguin i passin, sense una intervenció excessiva per part de l’arquitecte”. Això segurament es demostraria redundant a la Fabra i Coats, tenint en compte que, com s’ha explicat, té una gestió que d’entrada segueix un model més institucional que altres fàbriques barcelonines. Ruisánchez assegura que la tesi amb què han treballat en aquest projecte coincideix amb una idea exposada pel sociòleg i historiador Richard Sennett. “Es tractaria d’acostumar-se a l’inacabat: allò que fem ha de tenir el marge perquè es pugui anar acabant, que d’altres puguin intervenir. La nostra estratègia de projecte coincideix perfectament amb això: hi ha coses que les hem definit nosaltres amb claredat, perquè enteníem que eren estructuradores, però n’hi ha moltes altres que la mateixa Fabra i Coats les pot assumir i fer evolucionar. És una actitud molt interessant: la forma de projectar, de construir, és fer coses que poden anar més enllà, continuar, sense estar del tot acabades. I no només en arquitectura, sinó que és quelcom extensible a altres camps”.