DingDongDom. Foto: lapoulette.com DingDongDom. Foto: lapoulette.com

Escenes reciclades II


La convenció, la normativa i els conceptes i els usos fixats van a favor o en contra de l’art i l’arquitectura? Per trobar i conformar els llocs de l’art -en viu-, val més la tecnologia i el pressupost alt que la imaginació i el reciclatge? Alguns casos europeus de contenidors modestos per a continguts il·limitats.


Assemblea sota l’autopista

Un grup d’artistes i arquitectes (amb títol o sense) prenen unes quantes cortines platejades i una grada, i converteixen una estació de combustible sense ús en un cine: heus aquí el Cineroleum. També construeixen, com si fossin una comunitat amish, una caseta amb estructura de fusta, i en posen els espais a disposició (lloguer) d’artistes, artesans i veïns: el Yardhouse, un coworking que ha d’ajudar a regenerar el barri. S’encarreguen d’un projecte “social” de revitalització i reforma d’un sector d’habitatges unifamiliars, en un districte pobre de Liverpool, al Granby Four Streets, i el seu treball de sociologia i Arts & Crafts rep el premi Turner de l’any 2015. Els d’Assemble no s’assemblen gens als despatxos tradicionals d’arquitectes, i tampoc els seus encàrrecs i projectes són els habituals en termes tècnics i de programa. L’arquitectura que escenifiquen és un assemblatge de diverses fonts i un bricolatge literal i metafòric, social i de disciplines.

Amb la premissa que cal revisar l’imaginari i el passat dels llocs per no limitar-ne les potencialitats, al llarg de nou setmanes de l’estiu de l’any 2011 un conte de fades es va fer real en un inhòspit espai sota dues autopistes a Hackney Wick, Londres: el projecte Folly for a Flyover. Un lloc residual i solitari, sense interès aparent, va esdevenir un espai (efímer) per a la cultura. La construcció que ho va permetre, ràpida i senzilla, consistia en la reformulació de la típica caseta (una bastida suportant un munt de peces, reciclades abans i després, i una coberta a dues aigües inclinada i transparent) i en unes grades de cara al canal. Es basava en una tecnologia concebuda com a “Kit de construcció”, apte per ser usat per voluntaris sense coneixements previs.

Aquestes són les bases del treball del col·lectiu Assemble: construcció de comunitat, esquivant els camins habituals, duent a terme l’artesania i el treball amb les pròpies mans i amb les dels voluntaris, reduint els costos i expandint el sentit i la sensibilitat de l’arquitectura… També la ciutat s’expandia, perquè creixia com una taca d’oli reblant espais infrautilitzats, arraconats o que havien estat “de rebuig” fins al moment de la seva reactivació. L’èxit de l’experiment i de la convocatòria va dur més de 40.000 persones al lloc, amb una programació de música, cinema, seminaris, diferents escenes i fins i tot passejos amb barca, en un esdeveniment promogut en el marc del Create Festival que comptà amb el suport del Barbican Arts Centre. L’experiment duria al London Legacy Development Corporation a replantejar-se l’oportunitat d’urbanitzar l’espai per fixar alguns dels usos de cara a la comunitat.

Londres té altres espais emblemàtics per a l’art i l’escena sorgits del reciclatge. Per exemple, l’icònic Village Undergorund, actiu des de l’any 2007 a Hackney. Està situat al Broad Street Rail Viaduct, una estructura construïda el 1848, veí del Victorian Warehouse, que en etapes anteriors havia acollit un magatzem de material ferroviari, i més tard un music hall i un teatre. El Village Underground consta de tallers i estudis per a artistes (50 residents) en antics vagons de la Jubilee Line que van ser col·locats al terrat, i compta amb un altre espai escènic a la part del magatzem.

L’Arcola Theatre (en una antiga fàbrica de Hackney, com a centre escènic des de l’any 2000) o el Battersea Arts Centre (a l’edifici d’un antic ajuntament, convertit en centre d’art independent el 1979) són també espais exemplars pel reciclatge d’usos i la programació que s’hi du a terme.

En l’àmbit britànic i fora de Londres, a Escòcia un dels centres més coneguts i de referència en el seu vessant arquitectònic és sens dubte el Tramway de Glasgow. Es troba en un edifici de 1893, el de les cotxeres de ferrocarril de Coplawhill. El 1988 va acollir l’espectacle del Mahabharata de Peter Brook, fet que li suposà un moment d’inflexió i renascuda, tal com succeí també al Mercat de les Flors de Barcelona. Després de reformes i adequacions, en l’actualitat acull espais d’art, performance i escenaris, i és la seu del Scottish Ballet.

Endreçar les deixalles

El Jellyfish Theatre va obrir les seves portes l’any 2010 en el marc del Festival of Architecture i de l’Oikos Theatre Festival de Londres, amb la previsió de funcionar com a estructura temporal només al llarg de quatre mesos, encara que de fet el seu ús com a escenari es limità a unes setmanes. Establert al pati d’una escola, al Marlborough Playground del Southwark londinenc, els arquitectes alemanys Kobberling & Kaltwasser el van concebre com una peça estructurada en tres parts: la part tancada de la sala principal (amb una capacitat d’uns 150 espectadors), i dues annexes semiobertes i auxiliars, on acollir els espectadors i oferir-los un espai de terrassa.

És una peça d’una arquitectura en sí mateixa artística i escenificada, exemple d’allò que es va anomenar “Junkitecture”: les fustes reciclades que el componien eren de procedències diverses, des de palès de mercats propers a elements reciclats d’altres teatres i materials provinents d’edificis enderrocats o transformats. Es tracta d’un embolcall o una pell muntada amb bricolatge, peça a peça, sobre una estructura metàl·lica més convencional, tubular i que conforma una capsa del tot regular. Amb aquesta senzillesa les seves virtuts són moltes, i provenen del contrast entre els mitjans emprats i l’èxit assolit: l’escala “humana” de l’espai, l’impacte de l’estètica i la imatge i el nom del lloc, el cost del projecte (unes 5000 lliures), el ressò mediàtic de la proposta, el contrast amb les arquitectures empolainades i llepades de l’entorn, i també la coherència amb el programa d’espectacles que s’hi van representar (amb el medi ambient com a tema de fons)…

L’arquitecte Martin Kaltwasser va estar implicat també en la construcció d’una estructura temporal i transformable a Berlín, el Ding Dong Dom a la vora del riu Spree i veí del RadialSystem V. Seu de la companyia Showcase Beat Le Mot i part del sector del Holzmarktgelände, a la vora del famós Bar 25, el Ding va acollir alguna edició del Month of Performance Art a Berlin MPA-HUB. La base del Ding Dong Dom eren els contenidors de mercaderies, sobre els que s’aixecaven restes de fusta, sobretot marcs de finestres, provinents en gran part d’un antic mercat de la zona.

L’aspecte poc glamurós i del tot canviant de l’espai el van convertir al llarg d’algunes temporades en un lloc de trobada i d’art carismàtic i entranyable per als ciutadans, especialment als estius i a les nits. Val a dir que el context és important: una ciutat en transformació permanent, avesada a l’apropiació temporal i a la reapropiació d’espais, vores i marges per a fins culturals i artístics, amb diferents graus de legalitat i col·laboració institucional. Aquest background d’experiències berlineses obriren camins per a experiències veïnals, d’empoderament i okupacions a moltes altres ciutats europees.

A Berlín, el cas del centre cultural de la ufaFabrik, per exemple, n’és una altra d’emblemàtica, per la seva escala urbana al complex de l’antiga seu de la UFA-Films, i que des del 1979 ha iniciat una nova etapa comunal, cultural i política. Les escenes berlineses en espais reciclats tenen molts altres llocs i noms reputats i consolidats, com el HAU, que és la reunió de tres teatres al barri de Kreuzberg: Hebbel Theater (HAU1), Theater am Halleschen Ufer (HAU2), Theater am Ufer (HAU3), i ha anat evolucionant amb el reciclatge i les successives reformes.

El Radialsystem V es troba funcionant com a multiplataforma artística des del 2006, en una antiga planta de la Wasserwerke, situada al centre de Berlín, entre Friedrichshain, Mitte i Kreuzberg, i està especialitzada en performance i nous formats musicals, a part de ser la residència de l’Akademie für Alte Musik Berlin.

El Dock 11 és el principal espai de Berlín dedicat a la dansa, en un antic recinte industrial, un moll-magatzem a la zona de Prenzlauer Berg. Exemplar i modèlic (a Barcelona, per exemple, la gent de la Sala Beckett l’ha vist com un referent), el Sophiensaele a Berlín-Mitte, s’allotja en el reciclatge d’un edifici de 1904 de l’antiga Associació d’artesans. Es tracta d’un centre fundat el 1996 per Sasha Waltz i Jochen Sand, juntament amb Jo Fabian i Dirk Cieslak (de la cia. Lubricat Theatre), que va ser rehabilitat amb un pressupost mínim, posteriorment renovat el 2011, i actualment acull festivals com el Tanztage Berlin, l’Ultraschall, el MaerzMusik, o el Theatertreffen o Tanz im August.