Sala Hiroshima en obres. Foto: JD Amores Sala Hiroshima en obres. Foto: JD Amores

Escenes reciclades I


Es poden traslladar les virtuts dels referents berlinesos i argentins, a les noves sales de Barcelona? Existeix una altra forma de plantejar concursos d’arquitectura? I de concebre un “teatre comercial” que no sigui convencional? Casos propers de reactivacions i representacions de l’arquitectura.


La Sala Beckett a concurs

La Sala Beckett es va fundar com a seu del Teatro Fronterizo del dramaturg Sanchis Sinisterra, i tenia la seu al carrer Torrent de l’Olla des de l’any 1989. L’any 2006, el perill que afrontava era el de la seva pròpia desaparició. El col·lectiu i l’espai estaven amenaçats judicialment per un propietari que finalment els faria fora. Un acord amb l’Ajuntament va fer possible el trasllat de la Beckett i l’Obrador (l’escola de dramatúrgia) cap al barri del Poblenou. El consistori va posar a la disposició del teatre l’immoble de l’antiga Cooperativa Pau i Justícia, un edifici del 1924 de gran valor històric i social, situat al carrer Pere IV.

Amb un finançament provinent de l’ICUB de l’Ajuntament i de l’ICIC de la Generalitat, es va posar en marxa el concurs per triar una proposta de reforma arquitectònica de l’antiga cooperativa per al nou ús. El concurs venia precedit per un pla funcional realitzat desde la mateixa Beckett, i que com a primera constatació superava en molt metres quadrats les dimensions de l’edifici de l’antiga cooperativa (4000 metres quadrats de programa per un edifici de 2800 metres quadrats, aproximadament). Desde l’administració, el procés de selecció venia pautat per unes directrius bàsiques de transparència en la presa de decisions, amb una primera fase de currículums que pretenia filtrar i obrir una segona fase amb la participació remunerada (simbòlicament: 600 euros per equip). Com a peculiaritat d’aquesta fase de concurs, els artistes teatrals i especialment el director de la Beckett, Toni Casares, entraven en contacte, entrevistaven i coneixien de primera mà el quefer dels tallers i estudis d’arquitectura. Els arquitectes seleccionats per a la segona fase van ser Carme Pinós, Joan Forgas, Baas/Jordi Badia, Mariné-Pardo i Flores-Prats.

La nova seu havia de preveure el creixement de les funcions i activitats de la nova Beckett, que acolliria en un mateix edifici (abans es trobava separat espacialment) L’Obrador, així com dues sales d’assaig i teatre i fins i tot una residència per a artistes. Amb el canvi d’ubicació a la ciutat, el teatre esdevenia una Fàbrica de creació de l’òrbita municipal. Un dels arguments que es van donar per atorgar, l’any 2011, el primer premi del concurs al projecte realitzat per l’estudi de Flores i Prats Arquitectes, va ser el de considerar important, segons el direcor Toni Casares, la conservació del “fantasma” o caràcter de l’edifici. Una mena de “genius loci” reinterpretat amb entussiasme pels artistes de l’escena com la possibilitat de seguir treballant en uns ambients esculpits i revregats pel temps, i en un edifici que, de fet, desde sempre havia acollit també les funcions de teatre i escola.

El projecte de Ricardo Flores i Eva Prats es manté en una posició intermèdia respecte al patrimoni, entre la radicalitat de la proposta que havia presentat Pinós, que enderrocava tot l’edifici després de no considerar-ne possible el manteniment ni valuosa la reforma, o l’opció de l’equip BAAS, que pràcticament li passava una capa de pintura i n’adequava alguns espais mínimament. Flores i Prats es basen per a la seva proposta arquitectònica en els espais de l’antic Teatre Lliure de Gràcia, així com del Sophiensaele de Berlín i dels londinencs The Cottesloe i el Young Vic Theatre per a la sala teatral. També sembla que tenen en compte estratègies usades anteriorment per Carlo Scarpa i Jujol. Inflen l’edifici amb unes cobertes a la manera de les mansardes parisines, tot creant dos grans blocs entrelligats al terrat de l’edifici. Composat en el mateix marc que l’altíssim Hotel Me (obra de Dominique Perrault, a la cantonada de Pere IV amb l’Avinguda Diagonal), el projecte fa pensar en l’argument del Godot beckettià, amb Vladimir i Estragon sota l’arbre o a l’ombra d’una presència misteriosa que mai no acaba d’aparèixer. Els endarreriments, les pròrrogues i les retallades que han patit el projecte i el seu pressupost han accentuat aquesta angoixa amb esperit de Beckett.

Sala Hiroshima: avantguarda i trinxera

En el territori de les petites companyies i els espais de petit format, l’escena barcelonina ha trobat un camp de proves tan lògic com atrevit, que permetia als seus gestors configurar espais com a lloc de treball i mostra, adequant la reforma al pressupost, les fases successives de la intervenció a l’estat de la companyia, i l’espai a una triple vessant: formativa, creativa i d’exhibició.

Un dels darrers espais a afegir-se a la llista d’escenaris barcelonins de petit format en espais reciclats és la Sala Hiroshima. Se suma a les anteriors propostes de l’Akadèmia (en un antic aparcament d’un bloc residencial de l’Avinguda Diagonal), la FlyHard (en un antic taller mecànic a Hostafrancs) o l’Atrium (als baixos d’un edifici de l’Eixample). Cal tenir en compte també la cartografia de l’escena del barri del Poblesec on apareix la Hiroshima, per constatar la vitalitat del context, que és un altre dels motius de pes pels que es du a terme l’elecció d’un centre cultural. La nova sala es troba a tocar del Paral·lel, artèria teatral tradicional de la ciutat; al mateix barri que la zona de la Ciutat del teatre, o dels grans equipaments teatrals de la montanya de Montjuïc que l’havien d’estructurar (Teatre Lliure, Mercat de les Flors, Institut del teatre) i ben a la vora d’altres petits centres creatius i artístics com ara el bar-cabaret Tinta Roja, el taller i escola teatral La Vilella, l’Associació artística Nook, el taller de Sol Picó, La Piconera… A nivell de ciutat, podem posar en context l’Hiroshima com una nova aportació de l’escena provinent de la rica comunitat argentina (d’on és el seu director artístic, Gaston Core), juntament amb altres casos recents com ara el Porta4 de Verónica Pallini, La Inútil promoguda per Victoria Spunzberg, el treball de Javier Daulte…

En un antic local industrial en planta baixa, a la cantonada del carrer Vilà i Vilà i el Carrer de la Font, havia funcionat una fàbrica d’ascensors i una siderúrgia. L’arquitecte Juan Domingo Amores, en el projecte de reforma, va respectar els recintes preexistents, però embolcallant-los en una nova capsa tècnica per tal de dotar-los de l’aïllament necessari. Caixa negra i calaixos desmuntables de grada contínua en una sala, espai diàfan en l’altra, espais amb llum natural i interconnexions entre els àmbits. Els referents dels coordinadors de la Hiroshima a l’hora de prendre algunes decisions a la reforma van ser el HAU (Hebbel am Ufer) i la Sophiensaele de Berlín, i espais de Buenos Aires com ara l’IMPA-La Fábrica centro Cultural, el Camarín de las musas, o el Parakultural. També les Bouffes du Nord de París, a nivell estètic, era un referent més conceptual que no pas directe.

Amb una agenda canviant cada setmana, amb referents internacionals, workshops i campanyes de fidelització i creació de públics, finalment a la Hiroshima les dues sales La negra i La plata acullen teatre d’avantguarda, arts del moviment i experimentació, i també música i actes diversos l’altra, i pivoten al voltant d’un espai social, un bar, que els dóna vida. És una fórmula molt “porteña” d’entendre el lloc del teatre, com a espai intensiu, reciclat i privilegiat de l’oci i la sociabilitat de la ciutat.