El Graner. Foto: Eugeni Pons El Graner. Foto: Eugeni Pons

El Graner


La fàbrica de creació de la Zona Franca, El Graner, depenent del Mercat de les Flors, està dedicada des del 2011 a les residències artístiques de dansa i arts del moviment. L’antic forn i assecador de la fàbrica de làmpades va ser reformat per l’estudi d’arquitectura Gdmas. Exemple de patrimoni racionalista industrial de la dècada de 1950, amb un perfil singular i característic del barri, el de l’antic edifici-xemeneia, és ara residència i refugi de processos d’activitats excepcionals: fum i vidre bescanviats per coreografies i passos a l’aire.




Un graner a la zona franca?

El maig del 2007, les arquitectes Sara Galmán i Maite Hernando (de l’estudi Gdmas) van redactar el Document de treball del “Programa Espais per a la creació a Barcelona”, una valoració del patrimoni i les possibilitats i potencialitats de diversos edificis de la ciutat, de cara a acollir nous equipaments culturals i creatius. Aquest document és la base tècnica-patrimonial que impulsaria la nova fornada de les anomenades Fàbriques de Creació, la xarxa de producció cultural impulsada per l’ICUB i destinada a enfortir i promoure la transversalitat en els processos de creació. A l’informe, les arquitectes fan, entre d’altres, la fitxa de l’anomenat “Graner” de l’Illa Phillips (dit així per la seva aparença de típic graner nord-americà), al barri de la Marina del Port, al districte de Sants-Montjuïc. Aquesta àrea havia anat acollint activitat industrial ja des de les darreries del segle XVIII, i això anà en augment a partir de mitjan segle XIX, quan es prohibí la instal·lació de fàbriques a l’interior de la ciutat de Barcelona. Del Graner, les arquitectes en destaquen a l’informe la seva situació urbana, propera a la Plaça Cerdà (que s’està consolidant com un nou pol metropolità, a la frontera entre Barcelona i L’Hospitalet de Llobregat) i a Montjuïc (la muntanya que acull diversos centres culturals, entre els quals el Mercat de les Flors a l’àmbit que havia de ser La ciutat del Teatre). Una altra característica que es veu destacada de l’edifici en aquest primer informe és la polivalència: la que ja té el complex on s’ubica en aquell moment (als antics edificis industrials de la Phillips hi funciona la Biblioteca Francesc Candel, un Centre d’Atenció Primària, una Oficina d’Atenció al ciutadà, un centre comercial) i la que podria arribar a tenir l’edifici en sí, donades les seves dimensions adients, segons l’informe, per a un equipament polivalent “amb capacitat per acollir projectes mitjans/grans en l’àmbit de les arts escèniques, la dansa i les arts del moviment”.

La z i els seus constructors

La Sociedad Española de Lámparas Eléctricas Z, una empresa també coneguda com a Lámparas Z (o, per la gent del barri, simplement com “la Z”), havia estat fundada l’any 1908 per Lluís Muntadas Rovira, el fill de l’empresari de La España Industrial. El 1926 fou absorbida per l’empresa holandesa Phillips, i és el 1953 quan es desplaça des de la Gran Via cantonada amb carrer Mèxic i s’estableix el complex conegut com a Illa Phillips, a tocar del Passeig de la Zona Franca (l’artèria vertebradora del barri, format per nuclis autònoms i ara per grans illes residencials), un recinte format per uns quants edificis: forns, taller i laboratori, magatzem, cadena de muntatge i vestuaris. L’activitat al forn va acabar l’any 1991, i el trasllat de la Phillips a un altre recinte industrial es féu efectiu el 2004. La primera fase de la construcció del recinte (forn i tallers) havia estat dirigida per l’enginyer Antoni Grau, mentre que la segona fase (amb façana al Passeig de la Zona Franca) va ser obra de l’arquitecte Josep Soteras, autor també d’altres projectes emblemàtics en aquells anys, com ara l’estadi del Camp Nou (amb Mitjans i García-Barbón), els habitatges del Congrés Eucarístic o l’edifici de La Llave de oro a la Plaça Josep Tarradellas. Els jardins del recinte, que actualment són municipals i duen el nom de Jardins dels Drets Humans, van ser dissenyats per la muller paisatgista de l’aleshores director general de l’empresa. Els del forn de vidre i tallers foren, doncs, els primers edificis de l’Illa Phillips, i en créixer després l’empresa, donada l’expansió al mercat dels seus productes (que ja no es limitava a les bombetes i fluorescents, sinó que incloïa els electrodomèstics) ho faria l’àrea productiva d’aquesta. Els dos primers edificis, adossats, eren un volum longitudinal i baix (forjats i pilars de formigó i obra de fàbrica) rematat pel forn on es duia a terme la cocció del vidre, amb una funció de xemeneia que explica la seva forma, amb les obertures laterals en façana que permetien evacuar la calor produïda al conjunt de forns de l’interior. L’arquitecta Maite Hernando comenta a propòsit que “aquesta sensibilitat en la projecció d’aquesta closca, amb aquesta finor dels components metàl·lics, respon a la categoria professional d’aquest enginyer, que no ha passat a la història malgrat fer una obra magnífica: un edifici amb una força formal molt potent i responent a l’ús exacte que havia de tenir, cosa que era la seva principal prioritat”.

Compartimentar per ballar

Quan les arquitectes entraren per primera vegada a la nau aquesta estava, segons comenta Sara Galmán, “completament buida, sense cap compartimentació ni maquinària: es tractava d’un espai diàfan de 20 per 30 metres, i 20 metres d’altura”. Donats els anys d’abandonament, hi detectaren cert deteriorament constructiu, però en un estat “relativament bo”. “Estat de conservació deficient” però sense “patologies greus”, segons el citat informe del 2007, donat que a l’interior del volum no hi havia passat res de res, en el decurs de temps sense activitat. Així, el projecte d’intervenció de les arquitectes de Gdmas ha d’ubicar un programa definit per professionals de la dansa, i que té la seva part fonamental en les quatre sales de treball: una gran sala, del tipus estudi-plató, d’uns 340 metres quadrats, dues sales de 120 metres quadrats i uns 5 metres d’altura, i una menor d’uns 40 metres quadrats, a part d’espais de servei com ara les oficines de gestió i tècniques, la cuina i la sala de descans, serveis i vestuaris i un espai d’acollida. El projecte, que ha d’observar la protecció patrimonial de nivell C de l’edifici, es proposa una primera acció de partició del volum de dalt a baix (per l’eix del lluernari-xemeneia), deixant en una banda la gran sala d’estudi-plató (amb l’altura total de l’edifici). A l’altra meitat es proposa practicar una segona compartimentació horitzontal (mitjançant l’estructura metàl·lica i el forjat col·laborant) per situar, en planta 1, les dues sales menors, i en planta baixa els espais servidors i de suport, amb una terrassa cap al parc que retalla el volum i ha d’il·luminar algunes de les sales secundàries (cuina, descans, despatxos…). L’escala se situa al mig de l’edifici, tot marcant i emfatitzant l’eix de partició d’aquest.

De xemeneia a lluernari

Convertir la xemeneia en lluernari, eliminant-ne el canaló preexistent que la tapava i la feia passar desapercebuda des dels espais interiors, permetria l’entrada de llum zenital a les tres sales, necessària per als assajos prolongats, així com il·luminar i posar en valor l’estructura metàl·lica de la xemeneia mateixa. Diu Maite Hernando: “Vam despullar l’estructura d’elements accessoris que encara quedaven de la fàbrica, com politges i cadenes; la vam netejar, rehabilitar, ignifugar, reforçar -perquè no complia certs requeriments del codi tècnic respecte a les accions del vent- i, bàsicament, el que vam fer va ser mostrar-la”. Altres decisions projectuals incloïen en primer lloc la creació d’un nou accés propi al carrer de Jane Adams, amb un podi de formigó d’escales i rampes, i el retall de la xapa metàl·lica grecada de la façana (que fou restaurada) per permetre amb finestres apaïsades la il·luminació de les sales a la planta superior. La coberta, que es trobava en mal estat, sí que va ser substituïda. Sara Galmán comenta algunes decisions del projecte pel que fa als materials, que es van veure guiades per “la senzillesa i la manera de treballar del col·lectiu de la dansa, on l’embolcall no és el més important, i que actua amb una mentalitat molt austera. A això cal afegir que ens trobàvem en un edifici industrial, i el volíem mostrar i potenciar a través de la intervenció”. D’aquí provenen l’elecció dels materials i elements com el bloc de formigó, les instal·lacions vistes, el formigó als paviments, potenciant l’aspecte fabril i prioritzant també l’economia de recursos.

Capses

Calia tenir en compte que la intervenció i el programa obligaven a una inversió forta en l’acústica i la qualitat dels paviments de les sales: era necessari recobrir amb les capes oportunes la part interior de l’edifici (l’exterior estava ja fixada per la xapa). La solució més delicada de totes, que havia d’aïllar la sala d’assaig respecte el pis inferior de la biblioteca que hi ha a sota, havia de funcionar com una capsa situada dintre d’una altra capsa, la de l’embolcall de la nau. La solució va consistir en un terra flotant de cambra d’aire sobre cassetons de plàstic, sobre els que es construeix una nova llosa de formigó, totalment aïllada respecte del forjat inferior.

Visites: inspirar-se amb altres referents

Com a treball de camp per agafar idees de les configuracions espacials d’equipaments creatius semblants arreu d’Europa, després de guanyar el concurs convocat per l’Ajuntament les arquitectes de Gdmas van visitar (acompanyades i assessorades per la coreògrafa Àngels Margarit), centres com ara “Les Ursulines”, el Centre Chorégraphique National de Montpellier Languedoc-Roussillon, que forma part de la basta xarxa de dinou CCN en tot el país, i també el Radial System a Berlin, un antic edifici del sistema d’aigües de la capital alemanya, abocat al riu Spree i ampliat i rehabilitat per servir des de l’any 2006 d'”espai per a l’art i les idees”. A Barcelona, van visitar La Caldera de Gràcia (un centre que més recentment s’ha mudat i està establerta a les Corts, en un antic cinema reformat -també en un edifici industrial), l’espai de La Piconera (taller de la ballarina Sol Picó al barri del Poblesec), L’Animal a l’esquena (seu rural de la companyia Malpelo a Celrà, Girona, i un dels espais catalans de residència per a artistes de més ressò internacional) i el Teatre Alegria de Terrassa, que forma part del CAET (Centre d’Arts Escèniques de Terrassa conjuntament amb el Teatre Principal).

Creadors autònoms i residents al barri

L’activitat d’El Graner se centra en les residències de creadors de dansa i arts del moviment, el desenvolupament de projectes de cooperació artística, els processos de creació i la promoció de la visibilitat dels espectacles, certa programació pròpia d’exhibició (com el Sâlmon Festival) al territori, al barri i en centres educatius, amb l’objectiu d’inserir la dansa a la societat. Col·laboracions amb centres de dansa estatals i internacionals, lloguer d’espais a companyies i activitats formatives completen el seu programa i objectius. Depenent del Mercat de les Flors, la gestió es du a terme a través d’una comissió de seguiment formada per aquest centre municipal dedicat a les arts del moviment, conjuntament amb l’APdC (Associació de Professionals de la dansa de Catalunya) i l’ACPDC (Associació de Companyies professionals de Dansa de Catalunya). En un primer moment el projecte artístic i de gestió va ser guanyat, l’any 2008, per la proposta d’Àngels Margarit. L’equip i el projecte de Cristina Alonso (qui anteriorment havia estat coordinadora de la plataforma escènica d’Àreatangent al barri del Raval) van guanyar el concurs per coordinar el centre, l’any 2011 en què la fàbrica de creació començà l’activitat. Elena Carmona, membre de l’equip, s’encarrega de temes com la producció, coordinació de projectes i projectes internacionals, i comenta sobre El Graner que, al cap de l’any, “rep uns cinquanta artistes, que fan una part o la totalitat del procés de creació, amb el que això implica: una residència artística, o una residència tècnica, amb el treball de llums i so abans d’anar al teatre”. Sense estar al rovell de l’ou de la ciutat, la situació una mica excèntrica del lloc pot ajudar els creadors a concentrar-se mentre es mantenen lluny del bullici: el suport logístic, tècnic i de producció els permet concretar els projectes, i els espais comuns i de relació els permet cert grau de sociabilitat i trobada entre creadors d’àmbits diversos, de Llatinoamèrica a Europa. Pel que fa a l’activitat educativa, Carmona afirma que “un dels projectes actuals més potents és el Tàndem, en una escola de la Zona Franca, i que comporta el treball de la dansa de forma transversal, a tots els cursos del centre, al llarg de tres anys”. Potser són els néts dels esforçats treballadors del vidre, els que ara es mouen amb gràcia i sense fums sota la mateixa xemeneia.