MoB. Foto: Carlos Gala MoB. Foto: Carlos Gala

Des del Coworking


Té prou entitat, l’espai i el model del coworking, per perdurar i evolucionar en el temps?, O es dissoldrà a la ciutat, difuminat o barrejat en altres tipologies i en altres usos? Alguns dels reptes de disseny que s’han anat experimentant en els coworkings.


S’ha dit que la biblioteca, com a arquitectura, té al darrere una evolució tipològica llarguíssima, allunyada i dilatada en el temps i la història, segons canviaven els formats dels documents, així com dependent del rol urbà (representació del poder, importància social de la cultura-lectura). Les formes i els espais d’una biblioteca depenen, en cada moment i àrea geogràfica, de l’aproximació que es fa al llibre i a altres documents de cultura, però també a les activitats associades. Així que un “contenidor” cultural en principi tan reglat i condicionat com el de la biblioteca ha expandit les seves funcions, i ofereix un catàleg de projectes o d’edificis ben ampli i variat.

Podem suposar que amb els espais de coworking (espai compartit de treball), que com a tals i entesos en clau contemporània són ben recents, es mostrarà amb el temps una diversitat de possibilitats molt més extensa, amb cadascun dels exemples del tot singular. Primerament, perquè la base del conjunt dels coworkings pot ser aproximadament la mateixa (espai de treball compartit, taules i wifi, alguns serveis comuns i d’altres individuals i flexibles), però el rang d’activitats a desenvolupar i el perfil dels usuaris en condicionen els matisos en cada cas, la jerarquia dels espais, el nivell de disseny, el grau de flexibilitat… En ser el lloc per excel·lència de l’emprenedoria, el lloc mateix és objecte de noves idees i reformulacions constants.

De la “sitja” vertical a la comunitat d’individus semiautònoms

El coworking podria venir definit, d’una forma encara ambigua, segons la relació que s’estableix entre la càpsula col·lectiva o contenidor general, i els espais de treball individuals. Amb un marge indefinit en la zona intermèdia que és cabdal, important, per tractar-se del lloc d’intercanvi i d’interacció, que és la segona fita d’uns tipus d’espais amb un alt component social i comunitari. En aquest sentit, es tracta d’implementar en un espai, en una arquitectura, la possibilitat de contrarestar el “nou” aïllament del freelance domèstic, el “vell” malbaratament de temps i energia del commuter metropolità, i la tradicional manca d’interrelació entre treballadors o operaris, estructurats en una única direcció jeràrquica (de dalt a baix), tal com descriu el sociòleg Richard Sennett en parlar de l’”efecte sitja” en l’àmbit laboral (analitzat al seu assaig “Together. The Rituals, Pleasures and Politics of Cooperation” (Yale University Press, 2012).

Casa / Feina / Oficina domesticada

Seguint el fil d’una reflexió de Rem Koolhaas a “La ciutat genèrica”, els promotors i els arquitectes de Second Home London Office (2014), al barri de Spitafields (East End) volien concebre una espècie d’espai domèstic/creatiu/proactiu: major, confortable i obert a nous usos. Un lloc per al treball, que desdibuixés les fronteres entre l’ambient domèstic i la funcionalitat de les oficines. Aquest és un altre dels reptes del coworking com a nou espai i Hub a la ciutat: el de la hibridació d’espais tradicionals i l’ampliació de l’espai urbà en mixtures públiques/privades (o millor: col·lectives).

A Londres, el disseny del Second Home dels arquitectes espanyols Selgas-Cano sap destacar -i cridar l’atenció- en molts aspectes: en el context urbà (amb les pròtesis de vidre i arrodonides, com el túnel ataronjat del bar en planta baixa), en l’interiorisme i els recorreguts (amb un cromatisme rotundament actual i cool, i unes formes sinuoses en paraments de vidres i passadissos), i en la interconnexió dels diferents capítols arquitectònics (tot vidrat, però emmoquetat per motius d’acústica), que són i es mostren com a totalment flexibles (poden acollir conferències, meeting rooms… i fins cursos de ioga). Per la seva formalització, el lloc podria ser perfectament altres coses: d’un chill-out a una escola de pedagogia progressista o una clínica dental.

Monumentalitat i anonimat

Casos com aquest mostren que s’ha passat a una nova etapa en la concepció d’un tipus d’espai que en els seus inicis consistia en una mera ocupació/reciclatge d’emergència d’un espai al qual es dotava d’una segona vida amb una mínima adaptació. Si la capacitat de disseny no té aturador ni mida, més enllà de la imaginació dels dissenyadors, el coworking pot esdevenir un cas equiparable al de l’hotel i l’alberg, considerant-ne totes les gammes possibles: del pis compartit a la pensió i l’hostal, de l’hotel econòmic fins al parador temàtic+SPA. Una altra tipologia fonamental per entendre l’evolució de les ciutats, com ho serà el coworking en un futur pròxim.

És oportú recordar l’essència del coworking com a tipologia rica i innovadora, lloc d’experimentació social, empresarial, creativa, d’importància econòmica creixent. Però lligat, com dèiem, en els seus inicis a la immediatesa, la senzillesa i l’enginy. Les estratègies d’ocupació de l’espai, en els casos més “originals” (fidels a l’esperit original d’aquest tipus d’espais), els trobaríem per exemple inserits en la monumentalitat del CoCoMinneapolis, a l’antiga borsa de la ciutat, adaptada amb paviments topogràfics de fusta i tendes de càmping. Casos, també en recintes històrics que, si bé continuen mostrant de portes enfora una materialitat i una composició preexistents, i tradicionals (aparells de maó en estil noucentista o aparença d’illa residencial comú), a l’interior han estat acondicionats amb dos o tres regles i elements bàsics. L’espai resultant s’allunya més o menys de la “caixa blanca”, segons cada cas (de l’Impact Hub Amsterdam al MoB de Barcelona). El contrast i l’equilibri entre el nou i el vell, entre l’espai anònim i l’adjectivat, sembla un altre dels reptes dels coworkings.

El paper dels seus gestors i coordinadors respecte al disseny, ha de ser distès d’una banda, i de l’altra a la vegada han d’estar molt pendents, en primer lloc, d’assumir i incorporar les demandes dels usuaris, i sobretot d’allunyar-se dels protocols més convencionals, per tal de diferenciar-se de les típiques oficines obertes tradicionals. ¿Pot ser que, en un futur no gaire llunyà, llegim els coworkings no només com híbrids de llar i feina, sinó fins i tot com arquitectures entre l’oci i el negoci, pioneres doncs del “lifestyle” de la dita “societat del cansament”?

Del racó a la ciutat

En un altre nivell de reflexió: ¿Quins són els accessoris i els dissenys que estructuren o podrien estructurar aquests nous espais? Podem fixar-nos, per considerar alguns exemples, en el concurs d’idees que el 2013 van organitzar conjuntament la xarxa de coworkings Betahaus, el magazine de Deutsche Telekom, Drei Sechs Null, i la comunitat Jovoto. El Coworking Challenge va ser una iniciativa que cercava idees per a la millora i optimització espacial i funcional dels coworkings, amb una base molt oberta que possibilitava la proposta tant de disseny mobiliari com d’Apps i, fins i tot, a un nivell més arquitectònic i urbà.

La relació càpsula-espai contenidor i les interrelacions entre càpsules individuals i espais globals eren el tema de la proposta guanyadora, 0,2m3, una maleta desplegable i apilable on es guardava el kit de cadira i taula, més les eines necessàries i els objectes personals de l’usuari. S’imaginava doncs un espai diàfan o isòtrop, però mutable en qualsevol espai, capaç d’ubicar tot un seguit de punts sense servituds d’orientació o situació.

Aquest espai del coworker individual va ser protagonista d’altres de les propostes, més o menys tecnològiques (del cartó-origami a la taula-ordinador), amb la idea de fons que el coworking pot aparèixer i desaparèixer en qualsevol moment i espai, i ni tan sols l’edifici-suport li és ja necessari. La conseqüència lògica i el pas següent a aquest és l’espai públic, els jardins o el paisatge, en el qual imaginar un coworking a l’aire lliure, tal com feien altres propostes com la d’Eco-coworking que, de bon principi, no pensaven ja en les limitacions espacials a la ciutat ni en les pressupostàries de l’usuari.

També a un nivell urbà, i amb un plantejament entre el possibilisme d’uns i l’utopia dels altres, algunes idees mostraven com les mitgeres es prenien com a base per a un creixement dels intersticis de la ciutat que, de sobte, s’haurien de veure parasitats pels emprenedors. La imatgeria constructivista sumada a certa ingenuïtat empresarial donen com a resultats solucions a una escala major, com la del projecte Symbiosis.

L’escala intermèdia entre la cadira/lloc individual i la ciutat, era a la proposta dels Recreativos, amb un nom d’estudi que funciona com a declaració d’intencions i molt adequat per un tipus d’arquitectura pop i juganera, amb voluntat efímera i lleugera. A Nomad, es pren l’espai de recinte-cambra i es reformula en una caseta de fusta de construcció i transport senzills, disposable en contextos diversos, tant a interior com a exteriorCada caseta-contenidor té funcions que van del relaxament als serveis comuns, passant per la sala de conferència o de taules convencionals. Una solució, la de l’agregació d’unitats, que de fet ja s’ha vist realitzada en espais com ara la Red Bull Music Academy a les naus d’El Matadero de Madrid (Langarita-Navarro, 2011), i que és la base de moltes de les receptes urbanes de l’arquitecte-activista Santiago Cirugeda.

Combinatòria i espais intermedis

Idees que, literalment, materialitzen l’esperit coworker, són aquelles que es fixen en l’espai intermedi, i l’emmotllen després d’imaginar els espais que en queden al voltant: el de l’usuari i el de la “resta” de l’edifici. Seria el que passa, per exemple, amb la potencialitat combinatòria de les taules en forma de Y de l’arquitecta sèrbia Vanja Paunovic en el projecte Coworking Mixture: les formes entrelligades que es combinen en sanefes deixen un espai circular enmig que es disposa com a descans, estrada, cafeteria, llibreria, pantalla, etcètera.

Aquests dissenys ofereixen elements-elementals, valgui la redundància, i són realitzables i desmuntables com ho són en altres casos d’idees els murs-pissarra o les “status flags” (que informen de l’estat de l’usuari: ocupat? Lliure?). A l’altre extrem d’aquests enginys, mobles, bricolatges i gadgets, les Apps i les xarxes poden incidir en millorar i potenciar els intercanvis, i així funcionar com a interfície i consolidació de la xarxa de la comunitat coworker. En realitat, de la mateixa manera que ja ho fan en tota la societat, com un coworking virtual. Una esfera d’informació, que més endavant pot incorporar condicions ambientals, i que permetria establir esferes o àmbits flotants sobre qualsevol arquitectura.