Carles Baiges Carles Baiges / LaCol

Carles Baiges / LaCol

“En arquitectura, els processos de participació han de ser constants, en totes les etapes”


L’arquitecte Carles Baiges forma part del col·lectiu LaCol, una cooperativa que, a part de tasques de disseny i urbanisme, ha realitzat diversos processos participatius en llocs emblemàtics com Can Batlló o la Lleialtat Santsenca a Sants, o també l’Ateneu Santboià i Cal Badia a Igualada. Aquest grup de joves arquitectes entén la disciplina des d’un vessant polièdric, eminentment social, que assimila i reflecteix la complexitat urbana. Segons Baiges, els arquitectes “som experts en espai, però no podem ser experts en totes les maneres de viure que té la gent”.


Ens pots fer cinc cèntims de com vas plantejar el teu Projecte Final de Carrera d’Arquitectura, a l’edifici de la Lleialtat Santsenca? I quines etapes i conclusions va tenir el procés participatiu amb les entitats? A grans trets, de quin edifici es partia, amb l’entitat de Sants, i quin tipus d’equipament es va veure necessari, per part de les entitats?

El meu PFC va començar el dia que dos veïns de Sants van entrar per la porta de LaCol a finals del 2009. Coneixien l’edifici, ja que estaven vinculats amb la recuperació de la memòria cooperativa del barri, i volien que els ajudéssim a recuperar-lo per a donar-li un ús social. Jo volia dedicar el meu PFC a algun projecte de cooperació, que el meu esforç d’un any servís a algú més que a mi per obtenir el títol, així que vaig veure una oportunitat. Aquell mateix dia, vaig veure que l’edifici estava protegit, l’havia adquirit l’Ajuntament de Barcelona tres anys abans, i estava destinat a equipament, però no tenia un ús definit. A partir de llavors vàrem començar a teixir una plataforma d’entitats i de veïns i veïnes, per tal de reclamar-ne la reconversió en espai obert al barri.

Entre tots vàrem definir quines necessitats havia de suplir: culturals, veïnals i cooperatives. Havia de ser un espai per a les entitats però que cap d’elles pogués privatitzar cap espai. Es van radiografiar les necessitats d’espai de les entitats del barri, que es podien classificar en: espais per activitats puntuals (sobretot una bona sala d’actes), per activitats quotidianes (sales de reunions, de taller o per a infants), per emmagatzematge (material de diables, materials comuns, arxius…) i de gestió. També es volia que l’espai fos gestionat per les mateixes entitats, cosa que crèiem que també té una implicació espacial.

Era la primera vegada que col·laborava en un procés participatiu, i vaig anar aprenent amb els mateixos companys de la plataforma, amb més voluntat que una metodologia clara. Vaig fer el meu PFC sense poder entrar a l’edifici per negativa de l’Ajuntament, i ho vaig haver de reconstruir tot a partir de plànols històrics, fotografies que em portava la gent i explicacions dels que hi havien estat.

Quan finalment ens van encarregar fer l’aixecament de l’edifici, i vaig poder entrar-hi, vaig comprovar que la planta baixa no s’assemblava en res amb el que jo havia dibuixat! És un edifici molt emblemàtic per al barri, ja que és dels pocs edificis aixecats per una cooperativa que ha arribat als nostres dies, i perquè fins feia pocs anys havia estat accessible. L’interior havia patit moltes modificacions quan després de la Guerra Civil la seva planta baixa es va convertir en fàbrica de torrons, i el que havia estat el cafè a la planta primera va passar a ser sala de ball i, posteriorment, discoteca. Finalment, també va estar uns anys okupat. Tot i els anys d’abandonament, encara teníem un edifici en força bon estat, amb una estructura metàl·lica dels anys 20 ben curiosa. Tan sols hi havia una part, al final, que nosaltres vam recomanar enderrocar, pel poc valor que tenia i el mal estat en què es trobava (eren uns coberts afegits amb espais bastant dividits), on en canvi es podia plantejar un creixement en altura. El projecte inicial d’Harquitectes salvava aquesta estructura, però finalment també van arribar a la mateixa conclusió.

Quins avantatges té, pel que fa als resultats, un procés participatiu a l’hora de fixar el programa d’un equipament cultural d’aquestes característiques? El resultat porta a un tipus d’arquitectura molt diferent del dels projectes d’arquitectura “convencionals”?

Pensar l’arquitectura sense incloure a qui l’ha de fer servir és absurd. Nosaltres som experts en espai, tenim la capacitat d’imaginar-lo, de proposar alternatives, de fer-lo realitat. Però no podem ser experts en totes les maneres de viure que té la gent. L’avantatge d’incloure la ciutadania en els processos de disseny és que estem fent espais més adequats a les necessitats reals. Tenim el prejudici que la participació és cara i lenta, però quan ho comparem amb els processos constructius estem parlant de la xocolata del lloro. En el cas de la Lleialtat, el procés es va poder fer en mesos i el cost va ser de pocs milers d’euros, quan estem parlant d’una construcció que només en tràmits i feina de despatx ja va requerir més d’un any, quatre més d’obres i que mou més de 4 milions. Molts cops veiem com, al cap de pocs mesos d’inaugurar un equipament, cal fer obres per arreglar espais que no s’havien pensat bé, o que no poden fer tot el que havien previst, a un cost econòmic real i d’oportunitat molt superior al de qualsevol procés.

A poc a poc veiem més la incidència de la participació en el món de l’arquitectura, però encara costa fer entendre que han de ser processos constants i en totes les etapes (diagnosi, programació, disseny i realització). En aquests cinc anys el barri de Sants ha canviat molt, amb l’aparició de Can Batlló, i La Lleialtat Santsenca haurà de replantejar algunes coses, ja que algunes necessitats que vàrem detectar el 2010 ja les està solucionant Can Batlló (cosa que demostra que les demandes d’espai eren reals). I ho podrà fer sense problemes, ja que l’arquitectura és prou flexible, però cal que polítics i tècnics segueixin atents a la ciutadania per a la qual treballen.

Ens pots comentar algun altre procés participatiu en què hàgiu treballat, amb el col·lectiu d’arquitectes de LaCol?

Com a LaCol hem assessorat en processos similars per definir altres equipaments. Per exemple l’Ateneu Santboià, un equipament social i cultural de Sant Boi de Llobregat que va ser un espai de referència a la comarca, i vol tornar a ser-ho. També a Cal Badia, un espai per a joves a Igualada. No sempre és fàcil, perquè cal una ciutadania activa al darrere, i trencar moltes formes de funcionar que estaven pensades perquè uns pocs decidissin com havien de ser els nostres edificis i ciutats.

LaCol va plantejar les bases del concurs per a la reforma de la Lleialtat Santsenca, l’entitat de la qual has parlat. Quines són, a parer teu, les característiques més remarcables del projecte guanyador del concurs, obra de l’estudi Harquitectes?

LaCol vàrem participar en el jurat representant la plataforma d’entitats que va liderar el procés. El veïnat volia un tècnic de confiança i ens ho va demanar. Això va suposar una dura decisió per a nosaltres, perquè comportava que, òbviament, no ens podríem presentar al concurs. Finalment vam estimar que era el millor per a la continuïtat del procés, i continuem pensant que va ser una decisió encertada. Es van presentar més de 80 propostes: algunes d’elles ens agradaven molt i aportaven solucions innovadores, algunes eren propostes sense gaire interès, i d’altres eren el que podríem catalogar com “arquitectura espectacle”. El projecte d’Harquitectes ens va agradar des del principi, perquè suposava una gran intervenció a l’edifici, tot i respectar els espais més emblemàtics. Aquesta intervenció, el distribuïdor, serà un espai amb molta vida, ja que tots els espais de l’equipament hi donen directament. Això permet una lectura ràpida d’un equipament que és molt complex, per la seva forma en L, i perquè hi ha espais que són més públics i d’altres que són només per a persones vinculades a les entitats. A més, el projecte aporta unes qualitats ambientals i d’eficiència energètica que també es creien idònies per aquest tipus d’espai.