Imatge: Harquitectes Imatge: Harquitectes

Alt(r)a tecnologia


En arquitectura, ni tot és possible ni tot és desitjable. Hi ha projectes que semblen generar-se des del control i els condicionants propis d’un nou realisme: moderació formal, equilibri econòmic i sostenibilitat climàtica, contra les pretensions de l’alta tecnologia, la descontextualització estilística o l’utopia infogràfica. L’arquitecte Xavier Ros, de l’estudi Harquitectes, explica algunes decisions estratègiques del projecte de reforma de la Lleialtat Santsenca: l’ètica com a responsabilitat en l’eficàcia d’els apartats pressupostaris i climàtics; la climatització com a previsió i racionalització de l’ús de l’edifici i del grau d’expertesa dels usuaris; la posada en valor de la història en una via intermèdia entre la rehabilitació, la reforma i la memòria; la simplificació de les respostes i la concentració en la sostenibilitat. Autonomia de l’edifici i potencialitat d’usos, àmbit fonamental dels projectes dels Harquitectes…




La climatització: autonomia de l’edifici i els usuaris no experts

“És evident com s’utilitza el sol a l’hivern: quan més en tinguis, millor. Aleshores, a la nova Lleialtat al nostre repte és com aconseguir que el sol sigui útil a l’estiu, que és quan bàsicament sobreescalfa i no el necessites per res. A les cobertes a dues aigües, a tots els careners hi ha uns finestrals amb sensors, que s’obren i creen una hiperventilació quan és necessari. L’atri es ventila, i a través de l’atri es ventilen les sales. Hi ha un treball molt potent, de robotització, per aconseguir un comfort, tot i que els mecanismes passin desapercebuts. Cal tenir en compte que l’usuari de l’edifici no serà expert, de fet l’edifici no tindrà ni tan sols conserge, per tant el sistema es desactivarà i s’activarà segons les condicions climàtiques, i a més només ho farà quan això faci falta. Perquè aquest edifici no se sap quan es farà servir: de cop poden aparèixer vint persones en una sala que no està preclimatitzada. Així que estem treballant en una estratègia per fer que l’edifici estigui sempre atemperat, però que els espais només s’activin quan hi hagi d’anar algú. Es tracta, doncs, d’un edifici que té més de la meitat de metres cúbics no climatitzats, i només estarà climatitzat en zones concretes, on hi hagi gent fent-lo servir. Això no és fàcil, però és el futur”.

Conservar / posar en valor

“A la proposta del concurs de la Lleialtat Santsenca no dèiem res de la façana. Sabíem que s’havia de conservar, però no en dèiem absolutament res. En el moment de començar a conèixer l’edifici, visitar-lo i començar a afrontar la qüestió, el que teníem clar que no ens interessava era treballar a fora i a dintre de l’edifici. Aquest posar en valor l’original, fins i tot quan està molt degradat, també incloïa la façana. Qualsevol intervenció que pretengués recuperar el moment zero de l’edifici ens semblava bastant equivocada. Per contra, l’edifici està bastant degradat, i l’objectiu és aconseguir que l’edifici torni a lluir, a ser el que era, però no tant en el moment zero, sinó en aquest moment zero cent anys després. Això vol dir que els estucats inicials, impecables, s’han anat tacant, etcètera. Veurem fins a quin punt podem tirar endavant això, doncs és una qüestió que també depèn de Patrimoni. Però la filosofia de no recuperar l’edifici original, sinó l’envellit, sí que estava molt clara. Tot el que posem de nou es fa per contrast: es veurà clarament diferenciat del vell”.

Decisions / disponibilitat

“Els materials locals tenen un valor relatiu: gairebé es tracta més d’un tema de disponibilitat, d’allò que hi ha a l’abast a l’hora de construir un edifici. Una fusta fabricada a França o a Àustria pot ser eficient, inclús més eficient que un formigó fabricat aquí a la vora, al Garraf. Per tant ja no és un tema de proximitat, sinó d’aquestes decisions estratègiques: de com es tria un material, i un cop es tria, com es fa servir”.

Ètica / estètica

“L’estètica de la crisi, o l’aspecte de l’arquitectura per culpa de la crisi, és una reflexió que sorgeix més de la gent que s’ho mira, que no pas de les nostres reflexions arquitectòniques. Sí que és veritat que per culpa del pressupost dels projectes, que d’un dia per l’altre han de costar la meitat, ens veiem obligats a despullar les cases i deixar-les en els ossos. Això podria ser una pèrdua, però veiem que l’única opció és convertir-ho en una oportunitat, i aprendre a treballar amb aquesta eficiència de recursos. És el moment en què el maó, que es fa servir per aguantar un sostre, l’has de convertir en l’element d’acabat, que conferirà certa atmosfera a un espai. I a més, en el nostre cas, el convertim en generador d’espais. En treballar amb murs de càrrega, això també fa que creem un tipus d’arquitectura concreta: de successió de sales, amb murs estructurals, que és el que hi havia quan només es treballava amb murs de càrrega, fa cent, dos-cents i tres-cents anys. Per tant, no és tracta d’una recerca d’estètica de la crisi, el que ens ha passat a la gent de la nostra generació és que no hem viscut d’una altra manera. A diferència dels arquitectes de generacions i etapes anteriors, que van viure en una bombolla, en un moment en què no venia d’un pam, on l’obra es podia començar i tenir desviacions del cinquanta per cent, la nostra generació tot el que hem après a fer, després que això hagi desaparegut, és a ser més eficients en tot. A això cal afegir que no només hi ha aquesta qüestió econòmica, sinó també el problema de l’escalfament global, i doncs de l’eficiència energètica. Per tant, la nostra arquitectura no és tant conseqüència d’una recerca estètica, sinó d’uns processos que tenen unes condicions amb certa component ètica. Ser eficients amb els recursos, siguin privats o públics, és un posicionament ètic. I ser respectuós amb el medi ambient és un posicionament ètic. És veritat que tot això no implica directament cap arquitectura, però les arquitectures que tenen aquest vessant crec que estan fetes per arquitectes amb certa responsabilitat”.