Stages 2015. La Caldera Alexis Eupierre / La Caldera

Alexis Eupierre /
La Caldera

Els processos i l’espai intermedi entre la creació i l’exhibició


Director de la companyia Lapsus dansa fins al 2008, el ballarí i coreògraf Alexis Eupierre és un dels socis fundadors de La Caldera, i des del 2009 n’és el director artístic. L’antic centre de dansa contemporània, ubicat originalment al barri de Gràcia, s’ha mudat recentment fins al barri de Les Corts, als antics cinemes Renoir, on continua amb les activitats de formació, residències, processos, producció… Els artistes necessiten “el temps per fer allò que han de fer, que és crear”, diu Alexis Eupierre, però afegeix que haurien de poder fer-ho amb l’acompanyament d’experts i amb la logística d’equipaments òptims, fins i tot autogestionats pels mateixos artistes.


Quins són els objectius i les activitats fins al moment, a la nova Caldera? Pel que fa a residències i col·laboracions o suport als creadors, quin paper té i com funciona, el nou centre a Les Corts?

La nova Caldera és un espai híbrid, entre centre de creació i centre d’exhibició, emmarcat en el programa de Fàbriques de Creació de l’Ajuntament de Barcelona. Es basa en tres grans línies d’acció: la formació continuada, el territori i el suport a la creació. Està pensat com un espai esfèric, amb moltes dimensions i interconnexions: un espai circular que acompanya els diferents processos i etapes involucrades en la creació de les arts escèniques. La formació continuada és un espai necessari per a tot creador, sigui quina sigui la seva trajectòria. La producció forma part del procés de creació, i l’exhibició és el que dóna sentit a l’obra, una vegada es posa en contacte amb l’espectador. És per això que tenir un espai intermedi entre centre de creació i centre d’exhibició ens sembla tan important, per a completar el cercle.

Un dels programes principals del centre és el programa de residències. A través d’una convocatòria pública, s’ofereix als creadors la possibilitat de tenir un espai de treball i un vincle personal durant almenys un període d’un any, en una comunitat artística amb més de vint anys de trajectòria, i formada per artistes de perfils, trajectòries i interessos molt diferents. Això possibilita la interacció, el diàleg, la transferència de coneixements. I també la convivència, que és la millor manera de fomentar el respecte i d’apropar-se a altres realitats, que poden ser d’entrada alienes. Aquests projectes residents són escollits per un grup de professionals del sector en actiu, que va canviant cada any.

Els residents, a més de disposar d’un espai gratuït per treballar, tenen la possibilitat de gaudir de l’acompanyament artístic d’algun dels membres estables del centre, de fer residències tècniques i/o de mostrar i compartir la seva obra, sigui en procés o acabada, en un marc de proximitat interessant. Per altra banda, aquests han de generar relació i una contrapartida amb el centre, la seva comunitat i el seu territori, anar més enllà del seu treball a l’aula. Aquesta experiència implica la necessitat de compartir i, alhora, de disposar de la tranquil·litat, el temps i l’espai sense exigències, elements requerits en tot procés de creació per tal d’arribar a generar una obra.

Com s’organitzen els espais en el nou local, en comparació amb l’antiga Caldera de Gràcia? Com s’ha reformat l’edifici dels antics cinemes, per acollir els espais de la nova Caldera?

El nou projecte es va posar en marxa l’abril de 2015, en un edifici que anteriorment havia estat els cinemes Renoir al districte de Les Corts, tocant paret amb paret amb el centre cívic de Les Corts i tot just al costat del seu mercat. La remodelació de l’espai, que ha estat a càrrec de l’equip de gestió de La Caldera, ha consistit a mantenir l’estructura externa dels cinemes i en condicionar l’espai pel seu nou ús, obrint algunes de les finestres i claraboies que es van tancar per fer els cinemes, posant terra de fusta a les antigues sales d’exhibició, i transformant una part dels lavabos originals en espai de vestuari i dutxes, entre altres coses. Es tractava d’adaptar i donar un nou ús als espais, tot respectant bastant l’estructura i la distribució dels cinemes i de les sales de projecció. Una de les grans diferències d’aquest espai, en relació a l’antic espai de La Caldera a Gràcia, és que aglutina les sales de treball en una única planta, a través d’un gran distribuïdor que es converteix en punt necessari de trànsit i de trobada entre tots els usuaris del centre. La qual cosa, sumada al fet que tenim un petit bar, fa que sigui un espai molt interessant d’interacció. A l’antiga Caldera, les aules de treball estaven repartides en cinc plantes, i no hi havia un espai de trobada clar.

Teniu algun centre de dansa de referència, en l’àmbit internacional, amb el qual us trobeu especialment relacionats com a model artístic o de gestió?

El centre anàleg que hem trobat és Circuit Est a Montreal, ja que va néixer com un projecte compartit entre un grup privat de creadors-coreògrafs, i ha evolucionat en la mateixa direcció que nosaltres: ha passat a ser un centre de creació públic, gestionat per una entitat privada, i ha esdevingut un centre de creació de referència internacional.

Segons la vostra experiència, que els faltaria a les fàbriques de Barcelona per ser més útils per als creadors joves, emergents o consolidats? I, a l’ecosistema de la dansa a Catalunya i Barcelona, que creieu que li manca o li aniria bé, pel que fa a centres de suport, per extendre’s i consolidar-se?

Les mancances del sector, malauradament, són grans i diverses. Des del meu punt de vista, per la dansa i les arts escèniques falten urgentment estructures de producció i distribució amb personal especialitzat, que puguin acompanyar els artistes i deixar-los el temps per fer allò que han de fer, que és crear. També, per fer-los competitius en el mercat europeu. Manca una voluntat política ferma, que s’ha de traduir en un pressupost real acompanyat de les accions necessàries, per reivindicar el valor i el paper indispensable i rellevant de la cultura pel desplegament d’un poble i d’una societat avançada. I això s’ha de fer des de la base, que comença en l’educació i en la normalització dels sabers que aporten l’art i la cultura d’ençà que som ben petits. Per altra banda, falten circuits d’exhibició i polítiques de foment de relacions internacionals, etcètera.

Per ser realment útils, les fàbriques de creació han de ser accessibles, flexibles, han d’estar dotades no només d’espai sinó també de pressupost i del personal necessari, per així poder desplegar tot el seu potencial, que des del meu punt de vista actualment només es desplega parcialment, donades les mancances existents i perquè les apostes encara són tèbies. Per altra banda, crec que haurien d’existir espais oberts als artistes per a la seva pròpia autogestió, espais lliures que es podrien facilitar per períodes concrets, per poder experimentar sense la intervenció de polítics ni gestors.