El Graner. Foto: Eugeni Pons El Graner. Foto: Eugeni Pons

5 estratègies d’intervenció


Com reactivar el patrimoni sense caure en la conservació poruga ni en la transformació temerària? En quins espais recuperats tenen lloc les noves dinàmiques culturals, artístiques, creatives i associatives? Alguns exemples de reformes i adequacions per a equipaments creatius, culturals i socials.


Les cobertes i el pòsit

“Les jardins-terrasses deviennent opulents”, va escriure Le Corbusier, sobre un dels punts de l’arquitectura cap a la qual calia avançar. I és cert que, en algunes de les propostes més reeixides de l’arquitectura catalana contemporània, les cobertes tenen una importància cabdal: vegeu tota l’obra d’Enric Miralles, amb exemples com l’Escola a Morella, o la biblioteca de Lesseps de Josep Llinàs. D’entre les estratègies d’intervenció de l’estudi Harquitectes, sigui en projectes sobre el patrimoni o nous (per exemple, la Lleialtat Santsenca o el Centre de Recerca ICTA-IPC a la UAB), les cobertes no només donen aixopluc sinó que esdevenen el motor de l’edifici: caracterització de les parts i espais, transparència, regulació de la llum, adequació climàtica, vistes entrelligades i creuades… Les cobertes com a expressions, instruments i garants d’una nova funcionalitat, en el sentit que engloba el nou i el vell, els relaciona i dóna un nou significat per contrast, els posa en funcionament. Es tracta de la nova façana: la coberta és l’element rotundament contemporani, pot combinar tecnologia de l’hivernacle i sofisticat software, i així pren una presència en el projecte i l’edifici inèdita fins aleshores.

Mentrestant, a la façana de l’edifici preexistent del projecte dels Harquitectes per a la Lleialtat Santsenca es fa palesa la importància del pòsit de la història, de l’arquitectura com a receptacle del temps. Amb una intervenció gens conservacionista, es fan conviure les etapes de l’edifici: l’original, que serveix de base per a la nova, i així mateix les etapes successives impregnades als paraments. Diuen els Harquitectes al respecte: “Aprofitem tot el que creiem que es pot aprofitar i, a partir d’aquí, tot el que afegim mai no pot restar-li al que és original. No es pot entendre la part nova del projecte si no es té present aquesta relació entre el nou i el vell: si no sumen, es modifiquen o generen una tensió”.

Redimensionar i potenciar l’icona

Cal treure partir de l’existent, dins i fora del construït: a la fàbrica de creació d’El Graner, les arquitectes de Gdmas s’enfronten amb un edifici icònic, del tot singular respecte la resta de construccions d’un districte d’illes residencials i avingudes sobredimensionades, en un context sense atributs, d’arquitectures sense encís (repetitives, fruit de la prefabricació, la composició i la planificació massiva i d’urgència). Així que cal potenciar la presència de l’icona al barri, cal anar a emfatisar aquelles parts que puguin ser subratllades. Les grans distàncies, o les àrees veïnes lliures i arbrades (el parc, la plaça) ajuden a apreciar el perfil i les formes senzilles i impactants d’un edifici d’origen industrial, i per tant en primer lloc cal la restauració de les superfícies i els materials, i en segon lloc els gestos elementals que en potencïin la presència urbana i l’adaptin a la nova funció: el retall per a l’ingrés, el buidat per a la terrassa, les noves obertures per mostrar veladament l’interior, etcètera. De la mateixa manera, a l’interior l’èmfasi i l’adaptació tenen lloc amb una interpretació de l’antiga xemeneia, que ara esdevé un lluernari, que dóna llum i mostra les sales i els ballarins. L’edifici es mostra a si mateix, es fa escenari.

Graus de permeabilitat

Entendre que en aquesta tipologia d’espais per a la creació i la cultura, les fàbriques de creació, disposar dels graus diversos de permeabilitat és el que és fonamental. La proposta de Manuel Ruisánchez i Francesc Bacardit va guanyar el concurs per la reforma de la nau central de Fabra i Coats perquè proposava una intervenció clara: es valorava l’extraordinari espai de les seves quatre plantes, com el d’una mesquita, en què el fet important no és el perímetre o el límit, sinó l’extensió de la graella de pilars pautant l’espai. Aquesta condició d’espai diàfan però pautat, amb un sistema del tot modulat i rígid, es va tractar al projecte amb dues decisions potents, però també “toves” i enginyoses: d’una banda la inclusió d’un contenidor que, ubicat en un punt estratègic, servia i dotava l’edifici de tots els serveis fins al moment inexistents (nous accessos, serveis… el contenidor el van anomenar “Jack”, fent un símil amb la informàtica). De l’altra, es tractava cada planta amb un desplegament de cortines separadores i reversibles, per formar àmbits sense tancar-los, i amb una sèrie de caixes o mòduls de fusta, per a aquells usos necessitats de més privacitat i autonomia. Tres usos de l’espai, una implantació senzilla de graus de permeabilitat, que permetran la flexibilitat i la transformació d’un equipament que, per definició, és un suport que ha de romandre flexible i una mica indefinit.

Elements mòbils i transformació periòdica

Less is MoB… but it’s enough! Tal com els makers es fabriquen ells mateixos les eines i els productes que necessiten, el coworking del MoB sembla que es fa i es desfà ell mateix periòdicament, s’ha d’anar fent i refent. Per tant, és tabú aquí la delimitació estricta dels espais o les intervencions amb materials i elements de gran pressupost o d’obra difícil o costosa. Són més importants els elements mòbils i de disseny enginyós i reciclat, o els paraments lleugers que separen sense barreres visuals. La fita d’un espai híbrid com el MoB és promoure l’intercanvi entre usuaris, ser obert… i aparentar-ho: per tal de convidar més i més gent, o d’incentivar a la renovació constant d’usuaris i projectes, a l’ús dels seus espais de formes diverses. I no és tant el disseny tancat de l’espai o l’ús planificat d’aquest, com el mateix usuari en marxa que farà que vagi variant la funció i la forma del local. Com són els usuaris els que proposen usos i plantegen necessitats, la idea d’emprenedoria va lligada també al disseny de l’espai.

Però, obviament, existeixen en el món dels coworkings tants tipus d’establiments, dissenys i estètiques com perfils d’usuaris i models de treball, negoci i projecte creatiu: de l’ultradisseny del Second Home de SelgasCano a Londres, a l’antidisseny del MoB de Barcelona, que és potser un altre extrem estètic i constructiu respecte aquell, amb la voluntat de deixar a la vista la força de l’espai i (patis, voltes…) i de l’ús anterior (magatzem, escolar, industrial…).

Heterodòxia i canvi d’escala

Hi ha cert caràcter brossià, a l’edifici reformat de La Seca-Espai Brossa a La Ribera: pensem en la convivència de moments inesperadament diferents, en l’aparició i la desaparició de materials i arcs i superfícies, i en la irrupció del que és rotundament contemporani en una història que semblava adormida i oblidada. La intervenció es planteja en una tercera via entre la restauració conservacionista i la reforma renovadora, i assumeix les capes materials superposades per col·locar-ne una altra, encara, la del “present”, com un collage de cohesió inestable. “El contemporani ajuda a posar en valor l’antic”, diu l’arquitecta Meritxell Inaraja, qui entén la intervenció com a reproposta de l’edifici i marc del preexistent (elements arquitectònics singulars) i del que ha de succeir (escenes teatrals i espais teatralitzats). Abans, doncs, cal llegir el patrimoni, per detectar-ne els punts forts i els febles, i seleccionar-los. Aquests darrers, en aquest cas, es reduïen als afegits successius (propis d’una edificació tan antiga), i d’una escala (domèstica, parapetada en cambres i estretors, confosa) que no s’adeia amb el nou ús. Els requeriments del projecte, més enllà de la nova estructura, dels nous espais concrets de l’equipament cultural, i del tractament dels paraments, demanen reestructurar els espais per dotar-los d’una nova escala, per permetre una relació adequada dels espais de la cultura amb la ciutat, i de la ciutat amb els espais de la cultura.